una definició complexa

© Francesc Vera: Autorretrat. Casa Lluís Guarner, Benifairó de les Valls. 2011

·

M’atrevia en l’entrada anterior a intentar una definició de fotografia. Sabia que l’exercici era arriscat i dubtava si podria dur-la endavant amb un mínim de desimboltura, perquè en tota definició sempre hi pot haver una escletxa imperceptible a simple vista: potser un mot inapropiat que no s’hi ajusta, potser un concepte que demana de ser matisat en excés o potser s’ha deixat de banda el punt de vista que la inhabilita. I, no obstant això, però, ens calen definicions; ens són necessàries per organitzar-nos el pensament i ens serveixen per conceptualitzar què és cada cosa. No ens haurà d’estranyar, doncs, que qualsevol manual de siga quina en siga la disciplina sempre s’interese per conceptualitzar-la mitjançant les diferents maneres en què ha estat definida. Encara més: en funció de qui és qui la conceptualitza i de l’interés particular que hi tinga, hi haurà la necessitat de definir-la d’una manera determinada o d’una altra de ben distinta. Jo mateix, per enllestir la que us proposava, vaig haver de refer les frases en vàries ocasions, substituir algunes paraules i eliminar-ne d’altres fins que vaig trobar que expressava, més o menys, allò que jo —el pronom és ací determinant— entenia per fotografia.

Alguns lectors han tingut l’amabilitat de deixar comentaris tot valorant la definició esmentada. N’hi ha que, pam amunt pam avall, participen de la meua percepció sobre què és la fotografia, tot i que possiblement —i açò és només una suposició—, en empatitzar amb el fons de la qüestió —la necessitat de conceptualitzar i definir què és la fotografia—, no s’han parat a trobar els possibles defectes de la forma com aquesta es conceptualitza. Són comentaris que agraesc i aprecie força, doncs, d’una banda, em donen notícia de qui comparteix amb mi certes preocupacions i, de l’altra, em permeten saber que allò que publique té un mínim ressó en d’altres persones a les quals m’uneixen uns determinats interesos. Roger Llonch, però, tot i trobar interesant la meua reflexió, em diu que la definició peca de complexa i conté massa elements matisables (podeu llegir ací el seu comentari complet, pel qual li estic ben agraït). Aleshores, i per si, com ell diu, és massa complexa i per si de cas cal matisar algun dels seus elements constitutius, m’avindré a passar-li la prova del nou no fóra cosa que calgués revisar-la.

Crec interpretar adequadament les objeccions de Roger si dic que hi troba tres punts febles en la meua definició: les referències a l’instant, al fragment concret de realitat i al punt de vista físic i conceptual de qui fotografia. Poca broma!, doncs tots tres aspectes són la línia de flotació de la proposta i encertar-hi el tret implicaria afonar-la. Així que, abusant de la vostra paciència, crec convenient recordar allò que la definició proposava i a continuació tractar de validar-la:

«s’entendria la fotografia —independentment del procés de fixació de la imatge que puga emprar-se—, com la presentació, i alhora la representació, d’un instant més o menys dilatat del fragment concret de realitat que aïlla el sistema òptic de la càmera des del punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf.»

La primera escletxa que Roger m’hi assenyala és aquella de l’instant, ja que, segons diu, «parlar d’un instant és sempre arriscat (s’han fet fotos amb una velocitat d’obturació de més de 3 anys)». Però, què és un instant? Hi ha ningú que puga definir la durada d’un instant? En certes ocasions parlem d’instantània quan ens referim a una fotografia, però sabem que cada una d’eixes instantànies poden haver estat preses amb temps d’exposició ben diferents les unes de les altres. El concepte d’instantaneitat, d’altra banda, té més a veure amb la idea de què una cosa es realitza tot d’una —com efectivament passa en la fotografia— que no en una certa unitat de temps. Si ens hi fixem en allò que s’hi produeix quan hom fotografia —és a dir, en les fotografies— veurem que les percebem com a un instant, independentment del temps d’exposició emprat per a obtenir-les (li demane a Roger que s’hi fixe en què parle de «temps» i no «velocitat» d’obturació, terme que, tot i haver arrelat entre els fotògrafs, és evidentment incorrecte, doncs un segon, una mil·lèsima, un dia o un any són unitats de temps i no de velocitat). De fet, si observàvem dues fotografies, diferents però idèntiques —i açò no és només una possibilitat teòrica, sinó possible en la pràctica com sabem—, l’una captada en un temps d’obturació d’una centèsima de segon i una altra d’una hora (o de tres anys, tant s’hi val), no podríem més que percebre el mateix instant en totes dues, doncs, com molt bé afirmava Dubois, la fotografia és, «independentment de la durada interna de l’impacte, un instant eternitzat» i, segons Van Lier, «el temps fora del temps, (…) és el temps de la fotografia».

I què en direm del «fragment concret de realitat», ja que, segons Roger, la fotografia no sempre la mostra, la realitat? Crec que en aquest cas hi ha una clara interferència de conceptes, si no el resultat d’una opinió esbiaxada. Hi ha qui considera que la fotografia no és la realitat, és a dir que allò que la fotografia mostra no és exactament allò mostrat, una qüestió que ja Magritte abordara amb la cel·lebre llegenda Ce n’est pas une pipe a sota d’una pipa pintada. Sí, és cert —i en açò coincidesc amb Roger i amb tants d’altres—, la fotografia no és sempre la realitat. Potser jo encara seria més radical i diria que la fotografia mai no és la realitat, però hi ha quelcom determinant en la fotografia i és que en té dependència d’aquella. Per fer fotografia necessitem d’un aparell, què és la càmera, la construcció i el sistema òptic de la qual retalla un fragment de la realitat, encara que aquella realitat haja estat inventada (només cal que recordem el Barthes de La chambre claire, «el noema de la fotografia és ‘açò ha estat’», i la idea d’aferència de realitat que desenvolupa Dubois en L’acte photographique). Sé que hi ha la moda, darrerament, de considerar que amb la tecnologia digital la «realitat s’hi pot inventar» i que podem obtenir una «fotografia» d’alguna cosa inexistent, doncs, com avisava en l’entrada anterior, sovint s’oblida el protagonisme de la càmera, element central del procés.  Direu que hi ha obres d’aspecte fotogràfic que no han emprat una càmera, sinó un programa i un procediment merament informàtic, però la pregunta no hauria de ser si a la fotografia ja no li cal l’aparell fotogràfic, sinó si les imatges creades d’aquella manera són fotografies. Crec que, de moment, a la fotografia li cal la realitat, per molt fraccionada, parcialitzada, descontextualitzada, ideologitzada, subjectiva o ambigua que s’hi presente en la imatge resultant. De fet és aquesta particularitat de fragmentació i aïllament de la cosa fotografiada, la que dóna peu a la força evocadora de  la fotografia.

Ens queda per veure, finalment, el punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf, el darrer punt feble que Roger hi trobava, encara que em sembla evident que l’objecció s’hi adreça, no tant al punt de vista físic —doncs queda clar que tota fotografia necessita d’un punt de vista que és aquell on s’hi situa l’aparell—, com  al purament conceptual. Hauré de convindre que, com diu, no totes les fotos són reflexionades (o almenys, no reflexionades de la mateixa manera), i que fins i tot les hi ha que estan produïdes de manera automàtica o que s’han fet de manera involuntària i accidental, sense deixar de ser, per això, fotografies.  Convindré que se’ns fa difícil considerar que certes imatges produïdes automàticament, com les dels satèl·lits o les del Google Street-view, en tinguen, d’autor, com també sens fa difícil adjudicar-l’il a aquelles que s’hi produeixen accidentalment. Fotos sense autor!, heus ací el quid de la qüestió: com pot ser necessari el punt de vista conceptual del fotògraf per definir la fotografia si hi ha fotografies sense fotògraf? No serà, en el fons, accessòria la participació del fotògraf i s’hi podrà definir la fotografia simplement com un procediment més o menys mecanitzat? Permeteu-me que ho pose en dubte. Si parem atenció veurem que en el primer cas, el de les imatges automàtiques, hi ha un clar propòsit al darrere, i que no és cap altre que aquell per al qual han estat concebudes, un propòsit, potser, merament utilitari però que implica, sens dubte, un punt de vista conceptual, el dels qui han dissenyat el programa i el mateix automatisme de producció de la imatge i, si no hi ha d’autor personificat, sí que l’hi ha en un sentit més ample. En el cas dels «accidents», però, poden passar dues coses: que siguen rebutjats perquè no se’ls hi troba cap sentit (fins i tot quan l’«accident» és la foto desenfocada o moguda que es desitjava nítida) o que, com ha passat en ocasions, siguen adoptats per qui els visualitza en base a les bondats que un cert criteri estètic o formal hi veu en ells. Aleshores, també la imatge accidental respon al concepte que en tinguem de l’accident i es rebutja o s’accepta en funció d’un determinat punt de vista conceptual.

No sé si els meus arguments seran definitius o si patiran d’algun defecte ocult i insalvable, però, de moment, tot i la complexitat de la definició, tot i la possible necessitat de matisar-ne els termes, preserva encara indemne —així m’ho sembla— la línia de flotació.

sap ningú què és la fotografia?

© Francesc Vera: Hortènsia vista a través de la camera obscura, Museu del Cinema. Torí. 2009

·

Si preguntàveu a un interlocutor qualsevol què és la fotografia, potser us miraria amb un cert punt d’espant tot pensant que ja havíeu perdut, definitivament, l’oremus. Si hi insistíeu, però, i aconseguíeu finalment cap resposta d’ell, potser trobaríeu que allò que us deia tenia més a veure amb les fotografies que no pas amb la fotografia pròpiament dita. I és que, en aquesta disciplina, resulta habitual que s’hi confonga fàcilment el subjecte amb l’objecte.

Tothom ho sap, què són les fotografies, i és difícil trobar ningú que no sàpiga diferenciar, impresa o projectada, una fotografia de qualsevol altra mena d’imatge. Però és cert també que és ben escàs el nombre de persones que podrien conceptualitzar amb un mínim d’exactitud —i de concisió— què és la fotografia. I no us aneu a pensar que, per molt que m’hi aplique, jo en siga una.

Podríem tirar mà del recurs etimològic, però allò tan sobat de l’escriptura de la llum esdevé un concepte tan vague i  tan confús que no serveix per explicar que és en realitat la fotografia. I el diccionari? Què en direm de les definicions del diccionari? Als qui l’han redactat se’ls suposa la virtut de la concreció conceptual i de la concisió en l’accepció del termes, però em fa la impressió que allò que hi llegim tampoc no ens treu de dubtes. Consultant-lo, descartem de seguida la segona accepció —aquella que la defineix com a «estampa obtinguda mitjançant el procediment de la fotografia, especialment la còpia o positiu»—, perquè s’hi referix a l’objecte i no al subjecte. I si parem una mica d’atenció a la primera tampoc no ens ha de servir, doncs la defineix com el «procediment que permet d’obtenir, per mitjà de la llum i de substàncies químiques, imatges òptiques permanents sobre superfícies convenientment preparades». El diccionari ens falla, doncs si us hi fixeu trobareu que, a l’igual que no totes les inscripcions lumíniques són fotografies, tampoc tots els procediments que combinen llum i substàncies químiques ho són. A més a més, la sola obvietat del procediment no pot satisfer les expectatives de qui plantejava la pregunta.

Hi ha, d’altra banda, la concurrència, en tota fotografia, d’un element que —no sabria dir si intencionadament— certs teòrics sovint obliden. Em referesc, és clar, a la càmera, sense la qual no pot haver-ne, de fotografia(*). Però m’he d’afanyar també a dir que, malgrat tot, encara que l’aparell és indispensable (doncs n’és l’element central), tampoc no és condició suficient per definir-la. Què és, aleshores, la fotografia? Doncs que una pregunta demana d’una resposta i doncs que m’he llençat de manera temerària, quasi diria irresponsable, a plantejar-la, m’hauré d’arriscar i fer, ni que siga de manera provisional, una proposta definitòria mitjançant la qual s’entendria la fotografia —independentment del procés de fixació de la imatge que puga emprar-se—, com la presentació, i alhora la representació, d’un instant més o menys dilatat del fragment concret de realitat que aïlla el sistema òptic de la càmera des del punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf.

Crec que la proposta té en compte els elements mínims indispensables que permeten encabir des de la idea de tall de Van Lier i Dubois fins el concepte d’artefacte de Shaeffer, i que és plenament compatible amb el noema barthià de l’aferència i amb la consideració pierciana de la fotografia com a petjada, com a índex. A més a més, em sembla que s’apropa al rol del fotògraf com a algú capaç de transmetre emocions, sensacions i suggestions a partir de la seua mirada, sense deixar de costat ni el procés ni la concurrència de la càmera. Però si trobeu cap escletxa, cap fisura, cap oblit o contradicció, si penseu que aquesta proposta pot ser refutada, no dubteu en manifestar-ho, doncs es tracta, en el fons, d’intentar esbrinar què és sinó la fotografia.

*  Per si de cas se us acut plantejar que el fotograma, que és una mena de fotografia, prescindeix de la càmera, heu de tenir en compte que aquesta tècnica s’ha de dur a efecte en un recinte fosc, el qual no és cap altra cosa, en esència, que una càmera.

un desig per a l’any nou

© Francesc Vera: Fulles caigudes. Via Augusta. Barcelona. 2010.

·

Com que d’un temps ençà la fotografia ha accedit als canals de distribució de l’art (fóra millor dir que els canals de distribució de l’art han trobat una eixida rendible per al suport fotogràfic?), de tant en tant trobem crítiques d’exposicions de fotografia (o d’obres d’art sobre suport fotogràfic) en alguns diaris. Ara bé, molts crítics, desconeixedors de la tradició fotogràfica, de vegades no saben massa ben bé què dir en aquests casos. Mireu sinó aquestes paraules tretes d’una crítica recent de Rosa Ulpiano, al suplement Postdata del Levante-EMV (24-12-2010), sobre l’exposició de Jason Mena Points of View:

“Mediante un cuidado enfoque procesual (…) trasviste y transforma la arquitectura, aprovechando las enormes vítreas que desubican el espacio urbanístico, transfigurándolo a través del objetivo fotográfico en un espacio espectral”.

És una manera refinada i culta de dir que les fotos estan mogudes. Però com que una foto moguda pot donar a entendre manca d’habilitat, cal afegir-hi el “sentit”, el concepte d’aquelles fotos:

“A través de diferentes medios, principalmente la fotografía, el vídeo, la instalación y la escultura, el artista reivindica el engaño de las apariencias a las que se ve sometida la sociedad. En este sentido, introduce al espectador en una crítica a la simulación cultural, la velocidad de la urbanización y el deterioro acelerado de nuestro clima social y político”.

Jo, la veritat, si no hagués llegit aquestes paraules no hauria estat capaç de trobar eixa “crítica a la simulación cultural”. Però he de confesar que després de llegir-les tampoc no l’he vist. Jo encara considere que una fotografia, si és bona, no precisa de cap explicació, i continue pensant que, tot i que l’art implica sempre una o altra mena de reflexió, no pot donar-se-li solta a qualsevol artefacte insuls i maldestre embolcallat amb una reflexió filosòfica d’aquelles d’anar per casa.

“Lo borroso, lo traslucido, lo reflectante a través de plásticos y vidrios nos vuelven a situar en un espacio etéreo en el que mediante conceptualismo y minimalismo consiguen converger realidad y ficción”.

No dubte que l’artista haurà quedat cofoi amb aquestes paraules. Segurament se n’haurà admirat de totes les coses que, sense tenir-ne ni idea, hi havia en aquelles fotos mogudes, totes iguals, totes amb l’aplicació sistemàtica del mateix moviment, totes sotmeses a la mateixa rutina. Fotos buides on només hi ha la mecànica d’un procediment. Sí, segur que l’artista s’ha quedat ben pagat amb aquelles paraules que se li han dedicat, però la crítica s’ha quedat, com diem per ací, més ampla que llarga, sobretot amb la frase que remata la crònica:

“Una maleabilidad de la percepción reflejada en sus cielos abstractos, espectro de otra crisis anunciada como metáfora de la fragilidad de nuestra contemporaneidad.”

La fragilitat de la nostra contemporaneitat, l’he trobat jo reflectida, però, en un alumne que des del primer dia posava interés en ensenyar-me la “seua obra”. Finalment em mostra en la pantalla del portàtil unes fotos d’aquelles que no fan ni els turistes més maldestres adobades amb frases com “allò que jo pretenia…”, “el que jo volia dir…”. Finalment em diu, “però ara el que estic fent és açò que he trobat per casualitat”. Em mostra unes imatges (?) d’unes ratlles verticals multicolors i em diu, “si t’hi fixes, per darrere de les ratlles es pot veure algun detall de la foto original, açò m’ho vaig trobar per casualitat tocant una tecla amb el photoshop i he descobert que si canvie l’orientació de la foto les ratlles són distintes, de manera que amb una foto en tinc quatre de diferents”. No sé quina cara se’m degué quedar, però res comparat amb la que se’m quedà quan rematà “ara ja només em queda trobar una bona conceptualització!”.

Res de comparable a això per copsar la “fragilitat de la nostra contemporaneitat”. Esperem que l’any que iniciem de bell nou ens porte una mica de seny (de trellat com diem els valencians) i ens deslliure la mirada de pretenciositats conceptualistes com el vent de l’hivern s’endurà les fulles caigudes de la tardor.

Que tingueu bon any!

prosumidors i prosumers

© Francesc Vera: Maqueta al Palau dels Papes, Avinyó. 2010

·

A hores d’ara, quan fa més de segle i mig que es donà a conéixer la fotografia i en un moment en què resulta difícil trobar ningú que no haja fet mai una foto, hom pot arribar a pensar que ja tot està dit en aquesta disciplina i que, parafrassejant Sontag, ja no deu haver en el món un sol bri d’herba que no haja estat fotografiat. Perquè  hi ha ningú que puga determinar quantes fotografies hi ha, no ja de París, sinó de la torre Eiffel, no ja de Londres, sinó del Big Ben, no ja de Roma sinó del Coliseu? Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant per constatar que no hi ha turista sense càmera i que, curiosament, cada vegada més abunden les càmeres rèflex digitals d’aquelles anomenades prosumer.

L’origen de la paraula prosumer, en cada una de les dues accepcions que hi dóna la wikipèdia, ja ens dóna què pensar. D’una banda s’entén com a “prosumer” o “prosumidor” algú que és a l’hora productor i consumidor, ell mateix, d’allò produït, algú que, en el fons, ben bé podria entendre’s com a un bricoleur. Però, per altre costat, el neologisme s’empra també com a contracció de les paraules “professional” i “consum”, i vindria a donar nom a aquell producte relativament econòmic que sota certes formes professionals s’hi destina a un consumidor amateur i ocasional. Un aparell fotogràfic prosumer respondria a aquesta darrera accepció del mot, però el “fotògraf prosumidor”, en la mida en què produeix imatges  destinades de manera exclusiva, o quasi, a ser consumides per ell mateix i pel seu entorn més immediat, agafaria aquella interpretació primera.

Si algú ho volgués, potser podria avançar-s’hi una hipòtesi mitjançant la qual ja hi hauria prosumidors abans de la fotografia digital. No ho negaré, però em sembla percebre una diferència, que si potser no és fonamental, sí que em sembla el suficientment rellevant: els procediments químics en limitaven bastant l’accés a aquesta pràctica i la fotografia de bricoleur s’hi donava només en el terreny de l’aficionat (cal dir que en fotografia sempre hem entés l’aficionat com aquella persona que, dedicant-s’hi en el temps de lleure, pot arribar a un domini tècnic i visual proper, si no igual, al del professional, que generalment s’associa a certes entitats amb d’altres aficionats i que gaudeix d’una mínima cultura fotogràfica). L’aficionat, a més a més, realitza fotografies amb una determinada intencionalitat, encara que aquesta només siga la d’adquirir notorietat i reconeixement entre els seus iguals en els concursos socials, locals o nacionals que les distintes entitats convoquen periòdicament, superant per tant l’estadi de l’autoconsum.

La tecnologia digital ha apropat la fotografia a una mena d’usuari familiaritzat amb el llenguatge informàtic i acostumat a passar hores i hores davant l’ordinador, ja siga per feina o per pura distracció. La fotografia, doncs, esdevé per a ell, una distracció més, i és ací on, em sembla, apareix el prosumidor. Diguem-ho clarament, el prosumidor seria aquell usuari que no té cap intenció fotogràfica, que no disposa d’una cultura visual i que l’únic alicient que hi troba és el de la joguina tecnològica. El prosumidor és un amant de la tecnologia que si fa fotografies és per allò que té de tecnològic i que si la tecnologia li ofereix d’ací a uns anys una joguina més atractiva, deixarà oblidada en un racó aquella càmera prosumer que tant l’havia seduït i no dubtarà en fer-ne el canvi. El problema, però, és determinar com l’actitud del prosumidor afecta al desenvolupament de la fotografia, saber si el gust pels HDR i altres efectes tecnològics d’aquests bricoleurs, si la reiteració de formes i temes d’aquests usuaris, tindrà cap mena de conseqüencia sobre la fotografia conscient que s’interroga a ella mateixa com la tingueren els snapshoots, aquelles imatges maldestres i casuals dels primers fotògrafs aficionats de l’entresegles. Sincerament, hi ha moltes i magnífiques imatges fetes amb aparells prosumer (jo mateix els he emprat), però les imatges dels prosumidors no m’interesen gaire i afortunadament, com algú ja ha apuntat, la gran part, per la manca de costum de fer còpies de seguretat, s’hi perden quan els discs durs o els cd’s on es guarden peten. Però seríem una mica inconscients —i incosistents, també— si no comencem a interrogar-nos sobre com aquesta mena de fotografia afectarà l’evolució de la fotografia, a preguntar-nos de quina manera pot determinar-ne l’ús i la funció d’aquesta, a no ser que vulga’m córrer el risc d’acabar sent també els únics consumidors de les nostres pròpies fotografies.

tres realitats per a un pensament

© Francesc Vera: Gavina i turista. Mónaco. 2010

·

Potser el consens siga bastant generalitzat si afirmem que d’ençà els darrers vint o trenta anys la fotografia ha sofert canvis substancials. Els pas de la pel·lícula al sensor digital ha vingut a introduir, no solament noves maneres de fer, sinó també formes distintes de difondre i d’entendre la fotografia. Llegir, per tant, uns textos escrits en la dècada dels vuitanta en què l’autor tracta la creació fotogràfica des d’un plantejament ontològic basat en la pel·lícula i el paper als halurs de plata podria menar-nos a trobar un cert desfasament entre aquelles propostes que llegim i la manera de concebre la fotografia a hores d’ara. És el que podria passar amb el llibre de Lemagny que duc entre mans; un llibre que, com ja tinc per costum va omplint-se de subratllats, anotacions al marge i alguna correcció a una traducció que denota la manca d’especialització en el tema per part del traductor.

Sí, hi havia la possibilitat de què un quart de segle hagués deixat obsoletes algunes idees, però aquesta lectura “ajornada” ens pot oferir, igualment, l’oportunitat d’esbrinar quines d’aquelles reflexions continuen tinguen vigència. Aleshores, doncs, el principal risc de la publicació li aporta, tanmateix, un particular interés.

Si ens atenem només a la descripció dels procediments en què l’autor basa les seues observacions, trobarem de seguida un cert regust arcàic, ja que en aquell moment resultava impensable l’eclosió digital (jo mateix no vaig començar a emprar ordinadors fins la dècada dels noranta i, aleshores, en cap moment vaig pensar en la possibilitat de fer-los servir per a l’edició fotogràfica, tot i la versió 2.5 del Photoshop). Ara bé, si tractem de filar una mica més prim i anar a qüestions de fons, potser observarem que, en allò esencial, les coses no han variat tant. En un dels textos recollits, de 1982, Lemagny planteja la creació fotogràfica com un seguit de situacions —tres realitats distintes, diu— davant de les quals el fotògraf (el fotògraf responsable, segons ell) ha de donar respostes. Hi ha un primer moment, tocat d’una certa immaterialitat, en què s’escull quina realitat capturarà en prèmer el botó de l’obturador. En una segona instància, aquells registres fotogràfics (plasmats en el full de contactes), en el doble vesant de realitat i esperit que els configuren, subministren un camp de reflexió, tot destriant d’entre el conjunt aquelles imatges que millor s’ajusten a la linia de pensament o d’argumentació que les havia motivat. Finalment hi ha la fase de copiat d’aquell negatiu on, en un cos a cos entre el fotògraf i la matèria, s’hi supera l’especulació intel·lectual i s’hi actua d’una manera tal que, en afectar a l’aparença final de la imatge, en determinarà el sentit de la fotografia.

Si us fixeu bé, el procediment no sembla haver variat gaire amb la digitalització. Però allò que més m’interesa del plantejament de Lemagny és la importància que dóna a la seqüencialitat del procés en la mida en què permet entendre el pensament fotogràfic com a quelcom instantani i seqüencial al mateix temps, com a un procés intermitent entre l’acció i la reflexió, com a un procediment que, lluny de basar-se en la probabilitat —com algú podria pensar—, es centra sobre tot en un permanent estat d’elecció entre les diverses possibilitats que ofereix la combinació d’una determinada realitat i l’instant de qui l’observa. Aleshores, una fotografia (ja siga feta amb pel·lícula o amb sensor digital) continuaria sent, com diu Lemagny, “el que més s’apropa al projecte impossible de ser la representació d’un pensament”.