l’amo i els drets (29 de març, vaga general)

© Francesc Vera: Regant partint les aigües a la partida de la Corretjola. Sueca. 2011

·

Per als qui justifiquen la inacció i només pensen en el que perden avui, sense mirar el que perdran demà, recordar-los un dit dels jornalers de la Ribera del Xúquer: “Més val perdre un amo que un dret”.

I em fa la impressió que darrerament estem renunciant a massa drets per por de perdre un amo.

aforisme fotogràfic (a l’estil fusterià)

© Francesc Vera: Retrat de Joan Fuster. Sueca. 1992

·

Diu Gombrich: «l’ull innocent no veu res». Convindrà, doncs, tenir-lo  maliciós per a fotografiar!

un vell costum

© Francesc Vera: Fira de Nadal i Reis. Ciutat de Palma. 2011

·

Tot i ser-ne un descregut i una mica iconoclasta, tinc el vell i arrelat costum de felicitar el Nadal i l’any nou a la gent que, d’una manera o altra, més m’estime. Ja de menuts, els meus germans i jo confegíem felicitacions amb una cartolina i llapis de colors que guardàvem fins el dia de Nadal per oferir-les als pares en acabar de dinar, mentre es treien els torrons a taula i es mesurava en la nostra copa un culet de xampany. Amb el temps, dibuixava coloms de Picasso i altres coses que feia arribar per correu a les amistats, fins que al remat eren fotografies en format postal allò que els hi enviava.

Ves per on, això de felicitar els nadals amb fotografies —Xavier Miserachs recull un parell d’exemples al seu llibre Criterio fotográfico— havia estat un costum molt arrelat entre els fotògrafs de la generació dels 50 i 60. Fins i tot hi havia qui, com Cualladó, de qui en vaig rebre algunes, encara mantenia la tradició en la dècada dels vuitanta. Així, doncs, per no perdre aquest vell costum, reviscolat per la immediatesa de la xarxa, em permetreu que faça ús d’aquest espai, que també m’agradaria vostre, per desitjar-vos, ara més que mai, un futur atrevit, esperançat i fructífer,  ben lluny d’aquell que alguns (ells, els de sempre) voldrien  —també en l’aspecte fotogràfic— poruc, conformista i estèril.

nadal

© Francesc Vera: Llums de Nadal a la Diagonal. Barcelona. 2010.

·

Tinc algunes amistats que en arribar el mes de desembre posen cara de pomes agres i no fan més que despotricar del Nadal. Solen argüir que són unes festes consumistes, hipòcrites, que t’obliguen a fer regals i a dinar o sopar amb familiars que no suportes. D’altres, en canvi, són uns entusiastes d’aquestes dates i les esperen amb impaciència. Bé, supose que cadascú ho contarà conforme li haja anat en la pel·lícula. He de reconéixer que entrar a una botiga, uns grans magatzems o un supermercat a finals de novembre i que ja tot estiga decorat amb barrets de Pare Noel i que sone a tort i a dret la marimorena i los peces en el rio (l’aculturització sistemàtica que patim els valencians fa que aquesta mena d’establiments obvien les nadales autòctones) no és cosa del meu grat, però, això no obstant, no puc evitar que els nadals em resulten entranyables.

De menut, el Nadal durava tres dies. Ara amb prou feines si arribem a fer-ne dos, perquè ja ni el segon és festa. En Nadal es muntava el Betlem, amb el pessebre, les muntanyes, el castell d’Herodes, els pastors, el riuet, els Reis de l’Orient i el caganer. En Nadal escrivíem la carta als reis i ens omplia de joia posar rètols nevats de “suro blanc” (ni sabíem que allò s’anomenava poliespan) a les finestres per felicitar les festes. En Nadal compràvem un pandero i una simbomba per cantar nadales. En Nadal, després del ritual de treure els torrons i les castanyes i abans de rebre les estrenes, els meus germans i jo donàvem als pares la més bonica tarja de felicitació que havíem pogut confegir amb uns retalls de cartolina i els llapis de colors Alpino. Aquells tres dies de Nadal, amb la taula parada com només es repetia el dia de Cap d’Any, el de Reis i el del Crist de la Pietat, a l’agost, són una marca d’aigua en la meua infantesa.

Amb el temps, ja d’adolescent, enviava targes de felicitació als amics fetes amb retalls de cartolina de colors on, escrita amb retoladors, hi havia alguna cita d’algun escriptor acabat de descobrir per donar-li una certa trascendència. Des d’aleshores, malgrat canviar les formes, no he perdut aquell costum i des de fa ja quasi trenta anys ho faig amb una fotografia. Mentre el cercle era relativament reduït, enviar una còpia sobre paper RC no resultava massa complicat, doncs fer una trentena de còpies en 13 × 18 només suposava una vesprada al laboratori i el franqueig no implicava una despesa excesiva. Amb l’arribada d’internet i l’ampliació de la xarxa d’amistats, vaig començar a enviar la imatge escollida per correu electrònic. Potser algú pensarà que és una bajanada això de desitjar-li un bon Nadal al proïsme, jo, en canvi, trobe que és una cosa semblant a aquella pàgina final del TBO especial de Nadal on tots els personatges de les diferents historietes, des de Carpanta fins la família Ulises, acabaven asseguts a taula, copa de cava en alt, felicitant als lectors les festes i que a mi em transmetia una certa sensació de bonhomia.

Enguany ja he enviat per correu electrònic la foto que encapçala aquesta entrada a tots els meus contactes, també l’he penjada en el  mur del Facebook. Ara, des d’ací, us desitge a aquells que, habitualment o esporàdica, em llegiu, un bon Nadal i un venturós any nou, no sense fer esment, abans, d’una estrofa d’aquella vella —i realista— nadala valenciana: Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito*/ i uns altres mal de queixal.

* Nota per a parlants orientals: el tito (titot en algunes poblacions) és la manera que els valencians tenim de dir allò que al Principat s’anomena gall d’indi.

Railowsky, 25 anys de fotografia

© Francesc Vera: (39º 28’ 09” N; 00º 21’ 59” O) (07/04/2009; 18:10:59)
una vista de la meua exposició Urbs mínima a Railowsky. 2009

·

A Railowsky des del temps fora del temps, que, si fem cas de Van Lier, és es temps de la fotografia*

El darrer quart de segle ha estat, per als fotògrafs, un temps de canvis importants. En realitat, els fotògrafs ja  ens hauríem d’haver acostumat a veure-la canviar, la fotografia. Hi ha, fins i tot, una mena de fotògraf que ho és en funció de les novetats que el mercat i la tecnologia li ofereix a cada moment i que sempre ha anat corrent, com la fura, al darrere de l’aparell més recent o del material sensible més modern. És un tipus d’usuari, aquest, que difícilment faria fotografies si no fos per l’al·licient dels nous  aparells i materials.

No fa ni vint anys encara, per exemple, que s’hi introduïa, tímidament, el paper de contrast variable i el “gra t” revolucionava les emulsions fotogràfiques. Hi havia, com hi ha sempre, els nostàlgics que no veien amb bons ulls aquelles intrusions. Gosaria ningú, potser, comparar l’ampla latitud d’exposició del vell paper de grau fixe amb aquella tan reduïda del de contrast variable? Podria mai competir el “gra t” amb la delicadesa tonal de la pel·lícula clàssica? Els nostàlgics, com sempre, es deleixen en posar el dit en la nafra, és a dir en els defectes, i mai no hi troben cap virtut en allò que és nou. Serien l’antítesi dels qui s’hi apunten, a la primera de canvi, a la darrera aportació tecnològica. I si els nostàlgics acaben rendint-se a les noves eines —això sí, sempre amb retard—, els altres mai no acaben de dominar allò a què tan ràpidament s’apunten: saben una mica de tot i molt poc de res, doncs són com aquell que picoteja en tots els plats sense arribar a assaborir-los.

Hi ha, però, el terme mitjà, el punt just de compromís entre tradició i novetat que dóna sentit ple a la fotografia, perquè si negar-li els avançaments tecnològics seria anar en contra de la seua pròpia ontologia,  despullar-la de la tradició seria deixar-la òrfena de sentit i buidar-li el contingut.

Fa vint-i-cinc anys, a casa nostra, el panorama fotogràfic s’hi trobà amb una aportació tan remarcable com per fer-lo sacsejar però què, a hores d’ara, amb aquella impressió d’haver existit des de temps immemorial, forma ja part de la tradició fotogràfica valenciana. Era el 1985 quan al carrer del Gravador Esteve (39º 28’ 09” N, 00º 21’ 59” O) s’iniciava l’aventura en què els germans Fontdemora, Pep i Juan Pedro, i el seu cunyat s’havien embarcat. No n’eren els primers —el Centre Fotogràfic Visor ja existia des d’uns anys abans—, però sí que plantejaven la idea d’una manera diferent: una fotogaleria que fóra alhora una llibreria especialitzada en fotografia. O una llibreria especialitzada en fotografia que fes alhora de fotogaleria. Tant s’hi fa. Jo mateix no sabria discernir, ara per ara, quina de totes dues combinacions seria escaient per definir-la, de manera que hauré de concloure que, tractant-se de dos cossos aparentment diferents —llibreria i galeria—, hi ha en el fons un sol ens veritable: Railowsky.

Railowsky… La sola paraula s’hi associa, en l’imaginari dels qui ens hi passem amb certa assiduïtat, a una taula vetusta que ocupen un ordinador, un datàfon i publicacions diverses, a unes prestatgeries i uns expositors d’incerta edat on no hi encabirieu més llibres i, com no, a aquella porta cristallera que grinyola entre uns aparadors de botiga antiga. I és que l’indret continua sent, malgrat alguns canvis quasi imperceptibles, l’antítesi del disseny postmodern que ara tant s’estila, perquè Railowsky, en aquestes formes externes, sembla enganxada a la nostàlgia, reticent al canvi. Res més lluny de la realitat. Aquella Railowsky de vint-i-cinc anys enrere, sense deixar de ser fidel als orígens —aquella fidelitat que un dia, mig burleta, ens referia Juan Pedro mentre sopàvem: “una mateixa dona, una mateixa feina i una mateixa moto per a tota la vida”—, és ara ja, sense perdre les arrels, quelcom de diferent.

A hores d’ara ja no hi ha ni l’aventura iniciàtica ni el projecte entusiasta, sinó una realitat que ha sabut adaptar-s’hi i que ha sabut llençar noves propostes sense perdre de vista la tradició del debat fotogràfic. I si en aquest període hem passat per la novetat del paper de contrast variable i l’emulsió de “gra t” i s’han imposat la fotografia digital i les impressions pigmentàries (vaja!, no empraven ja procediments pigmentaris els pictorialistes de l’entresegle?), si aquests darrers anys ha trontollat el moll de l’os de la fotografia amb aquests canvis dràstics, Railowsky hi ha estat present, posant-se, mentre conreava la tradició de la mirada, en la cruïlla per on guaiten les noves propostes. No és, llavors —malgrat aquests vint-i-cinc anys que ja han passat—, ni un referent nostàlgic per als interesats en la fotografia ni cap reducte de la tradició fotogràfica més rància. Railowsky —tot i el component entranyable i emotiu que desperta en cada un de nosaltres, clients de la llibreria i visitants de la galeria— ens continua interesant perquè segueix participant, obertament i enstusiasta, en el debat de la fotografia contemporània, sempre en el punt just d’equilibri entre la tradició i les novetats que, dia a dia, apareixen en aquell terreny tan paradoxal per on sol moure’s la fotografia.

* Text realitzat per al llibre commemoratiu del vint-i-cinqué aniversari de Railowsky.

Estellés

Vicent Andrés i Estellés (desconec l’autor de la foto i la data, si ningú ho coneix, per favor m’ho faça saber)

·

Vicent Andrés i Estellés (l’Estellés com majoritàriament se’l denomina), sens dubte el poeta valencià i en valencià (català) més important des d’Ausiàs Marc, va nàixer el 4 de setembre de 1924. Avui, doncs, hauria estat el seu 86é natalici. I és per això que, fent cas a la proposta que l’escriptor i amic Josep Lozano feu en la darrera Trobada d’escriptors de la Ribera, a una vintena de pobles del País Valencià s’hi cel·lebrarà avui la 1a festa d’homenatge a l’escriptor amb un sopar a la plaça del poble i on posteriorment es llegiran poemes i hi haurà cançons. Nosaltres anirem a Benimodo, a la Ribera Alta.

L’Estellés és per a mi un referent. Com podeu observar, els primers versos del seu poema Vida, sinó hi són al blog des d’un bell inici. Hi ha qui pensa que la imatge literària de València la dóna Blasco (Blasco Ibáñez, per als no inciats en aquesta nomenclatura). Res més lluny de la realitat. La imatge de València, pense, ens la hi dóna l’Estellés i si jo hagués d’assenyalar un llibre que reflectira València, cap no seria tan intens com el Llibre de Meravelles, un poemari on es reconstrueix “en un temps i en un país”, com diu un dels seus versos, cada racó de la ciutat amb sentides i doloroses imatges: “Animal de records, lent i trist animal, / ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes / haver viscut alguna volta en alguna banda”.

M’atreviria a dir, i espere que ningú no s’ho prenga com a una boutade, que l’Estellés és un poeta “fotogràfic”, no per la força descriptiva, sinó per la manera tan subtil i alhora contundent de generar les imatges poètiques. Jo mateix no sabria dir si no em faria fotògraf, en part, pels seus versos, com tampoc no sabria dir si és que el seu impacte no em vingué, en part, perquè ja duia dins, jo, l’ànima del fotògraf. Tant s’hi val! El cas és que hi ha, sempre, l’Estellés i jo sóc, encara, fotògraf.

Aquesta nit, segurament faré fotos de la festa, però també m’hi he decidit a llegir, complet, el poema que encapçala aquesta Cistella des del primer dia. Una manera, humil però sentida, de sentir-me jo també “Un entre tants, / entre afanyosos / i bruts treballs”.