un vell costum

© Francesc Vera: Fira de Nadal i Reis. Ciutat de Palma. 2011

·

Tot i ser-ne un descregut i una mica iconoclasta, tinc el vell i arrelat costum de felicitar el Nadal i l’any nou a la gent que, d’una manera o altra, més m’estime. Ja de menuts, els meus germans i jo confegíem felicitacions amb una cartolina i llapis de colors que guardàvem fins el dia de Nadal per oferir-les als pares en acabar de dinar, mentre es treien els torrons a taula i es mesurava en la nostra copa un culet de xampany. Amb el temps, dibuixava coloms de Picasso i altres coses que feia arribar per correu a les amistats, fins que al remat eren fotografies en format postal allò que els hi enviava.

Ves per on, això de felicitar els nadals amb fotografies —Xavier Miserachs recull un parell d’exemples al seu llibre Criterio fotográfico— havia estat un costum molt arrelat entre els fotògrafs de la generació dels 50 i 60. Fins i tot hi havia qui, com Cualladó, de qui en vaig rebre algunes, encara mantenia la tradició en la dècada dels vuitanta. Així, doncs, per no perdre aquest vell costum, reviscolat per la immediatesa de la xarxa, em permetreu que faça ús d’aquest espai, que també m’agradaria vostre, per desitjar-vos, ara més que mai, un futur atrevit, esperançat i fructífer,  ben lluny d’aquell que alguns (ells, els de sempre) voldrien  —també en l’aspecte fotogràfic— poruc, conformista i estèril.

nadal

© Francesc Vera: Llums de Nadal a la Diagonal. Barcelona. 2010.

·

Tinc algunes amistats que en arribar el mes de desembre posen cara de pomes agres i no fan més que despotricar del Nadal. Solen argüir que són unes festes consumistes, hipòcrites, que t’obliguen a fer regals i a dinar o sopar amb familiars que no suportes. D’altres, en canvi, són uns entusiastes d’aquestes dates i les esperen amb impaciència. Bé, supose que cadascú ho contarà conforme li haja anat en la pel·lícula. He de reconéixer que entrar a una botiga, uns grans magatzems o un supermercat a finals de novembre i que ja tot estiga decorat amb barrets de Pare Noel i que sone a tort i a dret la marimorena i los peces en el rio (l’aculturització sistemàtica que patim els valencians fa que aquesta mena d’establiments obvien les nadales autòctones) no és cosa del meu grat, però, això no obstant, no puc evitar que els nadals em resulten entranyables.

De menut, el Nadal durava tres dies. Ara amb prou feines si arribem a fer-ne dos, perquè ja ni el segon és festa. En Nadal es muntava el Betlem, amb el pessebre, les muntanyes, el castell d’Herodes, els pastors, el riuet, els Reis de l’Orient i el caganer. En Nadal escrivíem la carta als reis i ens omplia de joia posar rètols nevats de “suro blanc” (ni sabíem que allò s’anomenava poliespan) a les finestres per felicitar les festes. En Nadal compràvem un pandero i una simbomba per cantar nadales. En Nadal, després del ritual de treure els torrons i les castanyes i abans de rebre les estrenes, els meus germans i jo donàvem als pares la més bonica tarja de felicitació que havíem pogut confegir amb uns retalls de cartolina i els llapis de colors Alpino. Aquells tres dies de Nadal, amb la taula parada com només es repetia el dia de Cap d’Any, el de Reis i el del Crist de la Pietat, a l’agost, són una marca d’aigua en la meua infantesa.

Amb el temps, ja d’adolescent, enviava targes de felicitació als amics fetes amb retalls de cartolina de colors on, escrita amb retoladors, hi havia alguna cita d’algun escriptor acabat de descobrir per donar-li una certa trascendència. Des d’aleshores, malgrat canviar les formes, no he perdut aquell costum i des de fa ja quasi trenta anys ho faig amb una fotografia. Mentre el cercle era relativament reduït, enviar una còpia sobre paper RC no resultava massa complicat, doncs fer una trentena de còpies en 13 × 18 només suposava una vesprada al laboratori i el franqueig no implicava una despesa excesiva. Amb l’arribada d’internet i l’ampliació de la xarxa d’amistats, vaig començar a enviar la imatge escollida per correu electrònic. Potser algú pensarà que és una bajanada això de desitjar-li un bon Nadal al proïsme, jo, en canvi, trobe que és una cosa semblant a aquella pàgina final del TBO especial de Nadal on tots els personatges de les diferents historietes, des de Carpanta fins la família Ulises, acabaven asseguts a taula, copa de cava en alt, felicitant als lectors les festes i que a mi em transmetia una certa sensació de bonhomia.

Enguany ja he enviat per correu electrònic la foto que encapçala aquesta entrada a tots els meus contactes, també l’he penjada en el  mur del Facebook. Ara, des d’ací, us desitge a aquells que, habitualment o esporàdica, em llegiu, un bon Nadal i un venturós any nou, no sense fer esment, abans, d’una estrofa d’aquella vella —i realista— nadala valenciana: Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito*/ i uns altres mal de queixal.

* Nota per a parlants orientals: el tito (titot en algunes poblacions) és la manera que els valencians tenim de dir allò que al Principat s’anomena gall d’indi.

Nostàlgia de Nadal?

F. Vera: Motiu nadalenc. Sigüenza. 2005

Hi ha certs ritus cíclics que quasibé resulten indefugibles. Un d’ells és el de Nadal. Recorde que de menut aquests ritus eren molt més evidents que no ara, i també molt més impactants. El dia de Nadal, per exemple, s’encetava una ampolla de bon vi blanc —a casa només s’hi bevia vi quatre cops a l’any: Nadal, Cap d’Any, Reis i el dia del Crist de la Pietat, sant patró del poble, el 10 d’agost— i el dinar, tot i que potser ara no el consideraríem tal, era un menú “especial” que només es repetia d’any en any. Després venien els torrons i la copeta de cava, que en dèiem xampany. No hi havia “amic invisible”, però la sobretaula era llarga i amena i acabava amb l’estrena a cada un dels fills per part del pare a qui calia besar-li la mà. A la vesprada visitàvem els padrins i la tia que també ens estrenava. I esperàvem els Reis amb la il·lusió de qui només sap que tindrà regals per aquesta data.
Hi havia, també, el costum de muntar el betlem, amb tot de figuretes al voltant del pessebre, amb muntanyes de suro pintat, el pou, el castell d’Herodes, un teló simulant un cel nocturne i l’estrella de color de la plata penjant d’un fil. Tota una feinada que no s’iniciava fins el 22 de desembre, quan començaven les vacances de l’escola i tot es desmuntava l’endemà mateix de Reis. I la nit de Nadal sopàvem a vora del foc i cantàvem nadales.
Les coses han canviat, generalment a millor, no diré que no, però ja avui resulta difícil la il·lusió cíclica i la gent, una gran part de gent, odia el Nadal perquè ha de fer regals que no voldria, perquè ha de sopar o dinar amb gent que li fa fàstic, perquè es cansa del tòpic reiterat i repetit i perquè l’excés d’anuncis nadalencs no li fan la gràcia d’aquells de la televisió en blanc i negre.

Les fotografies, sovint, són objectes que en rememoren situacions, moments, indrets, persones i són portadores, per tant, d’un cert punt de nostàlgia. Només cal repassar l’àlbum familiar. Però, de vegades, la fotografia és el mitjà a través del qual podem canalitzar sentiments diversos, i entre ells, també, el de la nostàlgia. Així passa amb aquesta imatge de l’aparador d’una ferreteria a Sigüenza, un motiu nadalenc que em recordà, ves tu a saber per què aquells nadals de la meua infantesa, aquells extraordinaris nadalencs del TBO, amb la 13 Rue del Percebe i la Familia Cebolleta, i la vella nadala que deia: “Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito/ i uns altres mal de queixal”.