una conjectura

© Francesc Vera: Dibuixant escultures. Musée du Louvre. París. 2006

·

Hi ha determinades disciplines que són nobles perquè s’entenen amb una certa univocitat. Mireu-vos sinó la pintura. I també l’escultura o la música, i, fins i tot la literatura. Són unívoques tot i les èpoques, les escoles i les tendències, perquè només en dir el seu nom ja se’ns està marcant la diferència entre l’artesà i l’artista, ja se’ns està indicant la distància entre l’amanuense i el creador i ja s’estableix la divisòria entre la tasca rutinària i l’especulació imaginativa. Digueu el mot pintura i se us apareixerà sense dilació, per exemple, el Piero della Francesca, penseu en l’escultura i us trobareu, de cop i volta —posem per cas—, amb el Michelangelo Buonarroti. Igual passa amb la música i amb la literatura, que us fiquen al davant, sense dilació, autors de la talla de Bach i de Sheakespeare.

Una cosa ben disitinta sembla ser, però, la fotografia, que per al comú dels mortals és una activitat més aviat anònima, de manera que és més fàcil trobar algú que conega el catàleg complet de les figuretes de Lladró o quin és el darrer personatge que s’ha incorporat al museu de figures de cera de Madame Thousard que no un fotògraf tan ubicu en les publicacions setmanals com és Salgado. Encara més, si us hi fixeu —al contrari que en aquelles activitats tan nobles a les quals no els hi cal afegir cap qualificatiu—, la fotografia sempre va adjectivada: hi ha la fotografia industrial i hi ha la fotografia científica, hi ha la fotografia publicitària i hi ha la fotografia social i hi ha, fins i tot —sense voler ser exhaustiu, que les especialitats fotogràfiques tenen traça de fer-se infinites—, la fotografia d’autor i la fotografia artística, categories aquestes que fan pensar que la resta d’especialitats no en tenen, d’autor, i no ho són, d’artístiques. També hi ha, cal dir-ho, els “artistes que usen la fotografia”, però es tracta d’una espècie a banda que defuig el contacte amb els fotògrafs (excepte si es tracta, és clar, de recollir el Premio Nacional de Fotografia), perquè no creuen que la fotografia siga un món suficient per encabir el seu regne.

Val a dir, aleshores, que la fotografia no és, per se, una activitat noble? Significa aquesta circumstància que un fotògraf no pot considerar-se, pel simple fet de ser-ho, artista? Potser es tracta, tan sols, de simples preguntes retòriques, no us ho negaré, però aquestes qüestions, en fotografia sempre tornen i d’una o altra manera se’ns apareixen, com ara, aviat i quan menys se les espera.

Podem provar, però, d’invertir l’argumentació i veure que passa. Potser un dels indicatius d’artisticitat vinga donat pel que guarden els museus d’art (també és cert que “certes coses” que hi ha als fons de certs museus farien dubtar d’aquesta premissa, però donem-la, en principi, per certa), aleshores veurem que, tot i que ni la publicitat, ni la ciència, ni el periodisme, ni moltes d’aquestes destinacions a les quals s’aboca gran part de la producció fotogràfica són considerades com a activitats artístiques, aquestes institucions venerables guarden en el seus fons fotografies que originàriament es feren per a ser publicades en revistes i diaris, com les de Capa, Cartier-Bresson o Erwitt, que es realitzaren per confegir la publicitat d’un producte o d’una col·lecció de modes, com ara les realitzades per Irving Penn o Helmut Newton, o que tenien una motivació científica, com aquelles de Muybridge, i no hi ha museu d’Art Modern o Contemporani que no es pague de tenir un Ansel Adams en la seua col·lecció de fotografies, els originals dels quals es cotitzen a preus altíssims en les cases de subhastes malgrat que es destinaven, moltes d’elles, a  ser souvenirs fotogràfics.

Serà, llavors, que la univocitat de sentit de la disciplina no és la sola condició de la creativitat, de la imaginació i de l’artisticitat? O és que la fotografia respon a un estatut diferent del que s’hi feia valdre per a aquelles velles i nobles disciplines? Podem entendre que amb la fotografia es torna, com amb el Mestre de Taüll, posem per cas, a cohesionar la part utilitària amb la purament d’especulativa?

No ho sé. Ho deixe, de moment, com una simple conjectura.

m’importen les imatges

© Francesc Vera: Exposició de fotografies històriques en la cúpula del Reichstag. Berlín. 2004

·

Voro Vendrell, amb qui mantinc un irresoluble però amigable contenciós sobre la seua teoria de què la línia corba és conservadora i la recta progressista, acaba de publicar un llibre, Columnes de paper, on es recull una selecció de les columnes que cada dilluns, des del 2002, ve publicant al diari Levante. És un llibre de lectura amena i agradable per on desfilen des de referències literàries fins situacions qüotidianes, tractades amb un deix d’humor i de reflexió impecable. L’entrada que titula “País”, a la pàgina 83, comença amb una frase tan rodona que no puc estar-me de subratllar-la: “M’importen les paraules, darrere de cada paraula hi ha una visió del món, conformada per una realitat present, però també passada —ací és on vull fer-me fort reivindicant la memòria”. Com s’hi pot no estar d’acord amb ell? És cert, també a mi m’importen les paraules —pense—, també a mi m’interesa reivindicar la memòria, i és per això que m’importen també les imatges, per això és que sent passió per les fotografies, perquè al darrera de cada fotografia hi ha una cosmovisió i en ella s’hi conforma una “realitat present, però també passada”; sempre present però necessàriament passada, matisaria jo. Aleshores qui gosaria negar que una fotografia ens aboca, indefectiblement, a la memòria?

Degut a la seua contingència, tendim a pensar les fotografies exclussivament com a records. Veiem les fotografies com a parts d’un personal catàleg de moments viscuts, i potser és per això que ens les estimem i les guardem, que fins i tot —ja siga en capses o en àlbums, com havíem fet sempre, ja siga en el disc dur de l’ordinador, com ho fem ara—, més que col·leccionar-les, les emmagatzemem. Sí, la immediatesa de les fotografies i la capacitat que tenen per a evocar amb certa fidelitat el moment viscut, l’instant sentit, ens les lliga idefectiblement al record i el record, inevitablement, sempre té quelcom de domèstic. És personal i, sovint, intrasferible i cal suposar, per tant, que en desparéixer el dipositari també el record hauria d’esvair-se i que, donada aquesta circumstància, les fotografies esdevindrien imatges buides de sentit, prescindibles. I tanmateix, de tant en tant regirem en la capsa on guardem la foto de l’àvia i la besàvia i mirem amb delectació, fascinats, les fotos de persones que mai no hem conegut i a les quals, malgrat no guardar-ne cap record, no podem evitar sentir com a nostres.

No ha de resultar, doncs, agosarat considerar que, en realitat, allò que configuren les fotografies no és —no ho és únicament, al menys— el record, sinó que, sobretot, allò que consoliden és la memòria. La memòria, a diferència del record, perdura a través de les generacions i trascendeix les persones. La memòria configura un sentiment col·lectiu i crea consciència de pertinença. La memòria és allò que lliga el present i el passat, però permet també projectar-se cap al futur. La foto dels besavis, dels parents que no hem conegut, conformen la memòria familiar. Les fotografies, antigues o actuals, de la nostra ciutat ens fan sentir-nos ciutadans, les d’indrets i moments propers o llunyans ens ajuden a sentir-nos, en una mida proporcionalment compartida, part de la humanitat. És, doncs, en bona mida, que gràcies a les fotografies hem assimilant el món amb una amplitud com no era possible abans de la invenció de la fotografia.

Crec que va ser precíssament això, la importància de la memòria, el que vaig entendre bàsicament durant una estada a Berlín, l’any 2004. Era impossible d’abstreure’s a la permanent idea de construcció, de destrucció i de reconstrució de la ciutat, una idea sempre present. El mur d’un palau, amb la llar de foc i el tapissat de la paret, aguantant-se en peu dintre d’una urna, enorme, de vidre, o el fons d’un café d’època, amb els prestatges farcits d’ampolles de licor i l’escala de fusta vist a través d’una construcció moderna, transparent,  són capaços d’integrar tots tres moments en un mateix espai, de relacionar el present amb el passat d’una manera aclaparadora. Però, tot i eixe efecte tan punyent que m’oferien els espais, on vaig sentir de manera inevitable la memòria fou en les fotografies, presents arreu de la ciutat. Els aparadors de les botigues, les llibreries, les parades de souvenirs i el mateix Reichstag s’alimentaven de fotografies, d’imatges que treien a la llum la memòria de la ciutat, però també la meua, perquè aquelles imatges del Charly Check Point, del soldat de l’est saltant la tanca de fil en pua, del passadís aeri, són en el fons la memòria de l’Europa de bona part del segle XX, d’una Europa en conflicte que cerca la concòrdia.

En la base de la cúpula del Reichstag, disposades en cercle, hi ha un bon grapat de fotografies —moltes d’Erik Salomon, l’introductor d’allò que es donà en denominar la fotografia càndida— impresses sobre làmines d’alumini que els turistes es miren amb atenció. Són imatges que, mostrant eixe triple procés de construcció, destrucció i reconstrucció, guarden la memòria, no sols de la institució sinó també del xoc entre distintes maneres d’entendre el món. Sí, és cert, no puc evitar-ho: m’importen les paraules i m’importen les imatges.

nadal

© Francesc Vera: Llums de Nadal a la Diagonal. Barcelona. 2010.

·

Tinc algunes amistats que en arribar el mes de desembre posen cara de pomes agres i no fan més que despotricar del Nadal. Solen argüir que són unes festes consumistes, hipòcrites, que t’obliguen a fer regals i a dinar o sopar amb familiars que no suportes. D’altres, en canvi, són uns entusiastes d’aquestes dates i les esperen amb impaciència. Bé, supose que cadascú ho contarà conforme li haja anat en la pel·lícula. He de reconéixer que entrar a una botiga, uns grans magatzems o un supermercat a finals de novembre i que ja tot estiga decorat amb barrets de Pare Noel i que sone a tort i a dret la marimorena i los peces en el rio (l’aculturització sistemàtica que patim els valencians fa que aquesta mena d’establiments obvien les nadales autòctones) no és cosa del meu grat, però, això no obstant, no puc evitar que els nadals em resulten entranyables.

De menut, el Nadal durava tres dies. Ara amb prou feines si arribem a fer-ne dos, perquè ja ni el segon és festa. En Nadal es muntava el Betlem, amb el pessebre, les muntanyes, el castell d’Herodes, els pastors, el riuet, els Reis de l’Orient i el caganer. En Nadal escrivíem la carta als reis i ens omplia de joia posar rètols nevats de “suro blanc” (ni sabíem que allò s’anomenava poliespan) a les finestres per felicitar les festes. En Nadal compràvem un pandero i una simbomba per cantar nadales. En Nadal, després del ritual de treure els torrons i les castanyes i abans de rebre les estrenes, els meus germans i jo donàvem als pares la més bonica tarja de felicitació que havíem pogut confegir amb uns retalls de cartolina i els llapis de colors Alpino. Aquells tres dies de Nadal, amb la taula parada com només es repetia el dia de Cap d’Any, el de Reis i el del Crist de la Pietat, a l’agost, són una marca d’aigua en la meua infantesa.

Amb el temps, ja d’adolescent, enviava targes de felicitació als amics fetes amb retalls de cartolina de colors on, escrita amb retoladors, hi havia alguna cita d’algun escriptor acabat de descobrir per donar-li una certa trascendència. Des d’aleshores, malgrat canviar les formes, no he perdut aquell costum i des de fa ja quasi trenta anys ho faig amb una fotografia. Mentre el cercle era relativament reduït, enviar una còpia sobre paper RC no resultava massa complicat, doncs fer una trentena de còpies en 13 × 18 només suposava una vesprada al laboratori i el franqueig no implicava una despesa excesiva. Amb l’arribada d’internet i l’ampliació de la xarxa d’amistats, vaig començar a enviar la imatge escollida per correu electrònic. Potser algú pensarà que és una bajanada això de desitjar-li un bon Nadal al proïsme, jo, en canvi, trobe que és una cosa semblant a aquella pàgina final del TBO especial de Nadal on tots els personatges de les diferents historietes, des de Carpanta fins la família Ulises, acabaven asseguts a taula, copa de cava en alt, felicitant als lectors les festes i que a mi em transmetia una certa sensació de bonhomia.

Enguany ja he enviat per correu electrònic la foto que encapçala aquesta entrada a tots els meus contactes, també l’he penjada en el  mur del Facebook. Ara, des d’ací, us desitge a aquells que, habitualment o esporàdica, em llegiu, un bon Nadal i un venturós any nou, no sense fer esment, abans, d’una estrofa d’aquella vella —i realista— nadala valenciana: Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito*/ i uns altres mal de queixal.

* Nota per a parlants orientals: el tito (titot en algunes poblacions) és la manera que els valencians tenim de dir allò que al Principat s’anomena gall d’indi.

Railowsky, 25 anys de fotografia

© Francesc Vera: (39º 28’ 09” N; 00º 21’ 59” O) (07/04/2009; 18:10:59)
una vista de la meua exposició Urbs mínima a Railowsky. 2009

·

A Railowsky des del temps fora del temps, que, si fem cas de Van Lier, és es temps de la fotografia*

El darrer quart de segle ha estat, per als fotògrafs, un temps de canvis importants. En realitat, els fotògrafs ja  ens hauríem d’haver acostumat a veure-la canviar, la fotografia. Hi ha, fins i tot, una mena de fotògraf que ho és en funció de les novetats que el mercat i la tecnologia li ofereix a cada moment i que sempre ha anat corrent, com la fura, al darrere de l’aparell més recent o del material sensible més modern. És un tipus d’usuari, aquest, que difícilment faria fotografies si no fos per l’al·licient dels nous  aparells i materials.

No fa ni vint anys encara, per exemple, que s’hi introduïa, tímidament, el paper de contrast variable i el “gra t” revolucionava les emulsions fotogràfiques. Hi havia, com hi ha sempre, els nostàlgics que no veien amb bons ulls aquelles intrusions. Gosaria ningú, potser, comparar l’ampla latitud d’exposició del vell paper de grau fixe amb aquella tan reduïda del de contrast variable? Podria mai competir el “gra t” amb la delicadesa tonal de la pel·lícula clàssica? Els nostàlgics, com sempre, es deleixen en posar el dit en la nafra, és a dir en els defectes, i mai no hi troben cap virtut en allò que és nou. Serien l’antítesi dels qui s’hi apunten, a la primera de canvi, a la darrera aportació tecnològica. I si els nostàlgics acaben rendint-se a les noves eines —això sí, sempre amb retard—, els altres mai no acaben de dominar allò a què tan ràpidament s’apunten: saben una mica de tot i molt poc de res, doncs són com aquell que picoteja en tots els plats sense arribar a assaborir-los.

Hi ha, però, el terme mitjà, el punt just de compromís entre tradició i novetat que dóna sentit ple a la fotografia, perquè si negar-li els avançaments tecnològics seria anar en contra de la seua pròpia ontologia,  despullar-la de la tradició seria deixar-la òrfena de sentit i buidar-li el contingut.

Fa vint-i-cinc anys, a casa nostra, el panorama fotogràfic s’hi trobà amb una aportació tan remarcable com per fer-lo sacsejar però què, a hores d’ara, amb aquella impressió d’haver existit des de temps immemorial, forma ja part de la tradició fotogràfica valenciana. Era el 1985 quan al carrer del Gravador Esteve (39º 28’ 09” N, 00º 21’ 59” O) s’iniciava l’aventura en què els germans Fontdemora, Pep i Juan Pedro, i el seu cunyat s’havien embarcat. No n’eren els primers —el Centre Fotogràfic Visor ja existia des d’uns anys abans—, però sí que plantejaven la idea d’una manera diferent: una fotogaleria que fóra alhora una llibreria especialitzada en fotografia. O una llibreria especialitzada en fotografia que fes alhora de fotogaleria. Tant s’hi fa. Jo mateix no sabria discernir, ara per ara, quina de totes dues combinacions seria escaient per definir-la, de manera que hauré de concloure que, tractant-se de dos cossos aparentment diferents —llibreria i galeria—, hi ha en el fons un sol ens veritable: Railowsky.

Railowsky… La sola paraula s’hi associa, en l’imaginari dels qui ens hi passem amb certa assiduïtat, a una taula vetusta que ocupen un ordinador, un datàfon i publicacions diverses, a unes prestatgeries i uns expositors d’incerta edat on no hi encabirieu més llibres i, com no, a aquella porta cristallera que grinyola entre uns aparadors de botiga antiga. I és que l’indret continua sent, malgrat alguns canvis quasi imperceptibles, l’antítesi del disseny postmodern que ara tant s’estila, perquè Railowsky, en aquestes formes externes, sembla enganxada a la nostàlgia, reticent al canvi. Res més lluny de la realitat. Aquella Railowsky de vint-i-cinc anys enrere, sense deixar de ser fidel als orígens —aquella fidelitat que un dia, mig burleta, ens referia Juan Pedro mentre sopàvem: “una mateixa dona, una mateixa feina i una mateixa moto per a tota la vida”—, és ara ja, sense perdre les arrels, quelcom de diferent.

A hores d’ara ja no hi ha ni l’aventura iniciàtica ni el projecte entusiasta, sinó una realitat que ha sabut adaptar-s’hi i que ha sabut llençar noves propostes sense perdre de vista la tradició del debat fotogràfic. I si en aquest període hem passat per la novetat del paper de contrast variable i l’emulsió de “gra t” i s’han imposat la fotografia digital i les impressions pigmentàries (vaja!, no empraven ja procediments pigmentaris els pictorialistes de l’entresegle?), si aquests darrers anys ha trontollat el moll de l’os de la fotografia amb aquests canvis dràstics, Railowsky hi ha estat present, posant-se, mentre conreava la tradició de la mirada, en la cruïlla per on guaiten les noves propostes. No és, llavors —malgrat aquests vint-i-cinc anys que ja han passat—, ni un referent nostàlgic per als interesats en la fotografia ni cap reducte de la tradició fotogràfica més rància. Railowsky —tot i el component entranyable i emotiu que desperta en cada un de nosaltres, clients de la llibreria i visitants de la galeria— ens continua interesant perquè segueix participant, obertament i enstusiasta, en el debat de la fotografia contemporània, sempre en el punt just d’equilibri entre la tradició i les novetats que, dia a dia, apareixen en aquell terreny tan paradoxal per on sol moure’s la fotografia.

* Text realitzat per al llibre commemoratiu del vint-i-cinqué aniversari de Railowsky.

treure-li el suc a la vida

© Francesc Vera: Jinetera. L’Havana. 1987

·

Veig reproduïda en La photographie en Allemagne —un recull de textos fotogràfics de l’Alemanya d’entreguerra a càrrec d’Olivier Lugon— una publicitat de les càmeres Voitgländer. El dibuix (els anuncis d’aparells fotogràfics no empraren fotografies fins ja entrats en la dècada dels trenta) representa un xiquet, una jove, un home adult i un ancià en diagonal inversa, cadascú d’ells amb una càmera, des de la més senzilla en mans del nen fins l’estereoscòpica que sobre un trípode manipula el vell. La llegenda de l’anunci no pot estar més expressiva: “Qui fotografia treu més suc de la vida!”. D’acord, direu que és només un eslògan publicitari i que, com tot eslògan, és reduccionista i exagerat, però no és menys cert que fotografiar ens redimensiona l’experiència, ens la fa més vívida i l’arrela amb major força a la nostra memòria. No sé si és una cosa generalitzada, però si de tant en tant repasse els fulls de contacte, no sols em reviu allò que hi ha a la imatge sinó tot el que l’envoltava: sensacions, persones, situacions… Obrir la capsa de contactes o l’arxivador de diapositives d’un any determinat és com obrir el calaix on hi ha les olors, les paraules, els gestos i els afanys d’aquell moment. Fixeu-vos-hi bé: si a un fotògraf, davant el seu arxiu, li traieu unes imatges qualsevol, fins i tot les més antigues, ben segur que començarà a explicar-vos tot un seguit de coses que us semblarà mentida que puga recordar. I no és que la del fotògraf siga una memòria fora mida, sinó que en prendre la imatge hi va afegir a dintre d’ella tot alló que ara us relata.

Els darrers dies m’he hagut de capbussar entre els fulls de contacte i les diapositives que hi vaig fer, ara fa vint-i-tres anys, a l’Havana, per enllestir una xerrada que farem divendres, a Sueca, l’amic Manuel Baixauli i jo sobre l’escultor Enric Moret. Manolo i jo viatjàrem a Cuba en desembre del 87 per fer un treball sobre aquest suecà exiliat que havia estat el degà de l’Instituto Superior de Arte de l’Havana durant una pila d’anys. Manolo se n’ocupava de les entrevistes i de la recopilació de dades, mentre la meua tasca consisitia en fotografiar les escultures i algun dels personatges amb qui ens entrevistàvem. I quan acabàvem la jornada, després de recollir les càmeres, els flaixos i les òptiques i ens perdíem per l’Havana, m’enduia una Nikon amb una òptica de 50 mm amb la qual continuava fotografiant, deslliurat ja de l’encàrrec. Amb el pas dels anys hem comentat en algunes ocasions aquella experiència cubana i m’ha sorprés la manera com Manolo es sorprén de que jo recorde detalls, situacions i moments que ell té oblidats per complet. Ell s’estranya de què jo recorde totes aquelles coses i jo m’estranye de que ell no les puga recordar, però ara, en haver-me posat a revisar negatius i diapositives per triar imatges per a la xarrada commemorativa del centenari de l’escultor, me n’adone que tots aquells records hi són a les fotografies, i si hi són és perquè les circumstàncies que envoltaven cada clic s’hi havien adherit a la imatge i han passat a ser-ne part de la meua memòria.

Sí, és cert, l’anunci de Voitgländer peca d’hiperbòlic, perquè la fotografia no és l’única (tampoc no sé si la més bona) manera de treure-li el suc a la vida, però us he de dir que a mí, fotografiar és el que millor m’ha permés d’expremer-la.

és això una foto?

© Francesc Vera: Festa de Sant Antoni. Canals. 1989

·

Un tema recurrent del nostre mitjà és aquell de si la fotografia és art o deixa de ser-ho. De fet ja he dedicat, en ocasions anteriors, alguna que altra ratlla a les relacions incertes, relliscoses i difuses que hi ha entre la fotografia i l’art. Avui, però, voldria plantejar la situació des d’un altre punt de vista. En realitat el que voldria és donar-li la volta al plantejament després d’haver visitat les exposicions que, dintre de Fotogràfica 10, hi ha a les sales del MuVIM.

Disculpeu-me la divagació, però voldria fer notar, abans de continuar, que la biennal (on participen un munt de sales i institucions amb activitats fotogràfiques) i les exposicions del MuVIM de què us parle venen “heretades” del projecte de l’anterior director, Romà de la Calle —que dimití per la censura que la Diputació provincial imposà sobre l’exposició de fotògrafs de premsa, Imatges d’un any, com recordareu—, i el seu equip. I dic que cal aclarir-ho perquè l’actual direcció només s’ha manifestat per deixar caure que desfarà tot el que fins ara s’havia fet, i perquè, sense fer cap nova proposta concreta, ja deixà intuir que aconseguirà que el museu perda en molt poc de temps tot el prestigi que havia assolit en els darrers anys. Així que, adéu a Fotogràfica.

Hi ha cinc exposicions al MuVIM: una antològica d’André Kérstéz, la de Bernard Plossu sobre València, la col·lectiva Ficcions quotidianes, entre l’àmbit públic i el privat, el treball d’Eugene de Salignac (un fotògraf de l’inici del segle XX que documenta la construcció dels ponts de Brooklin, Manhatan i Williamsburg)  i una altra que tracta de plantejar un diàleg entre la fotografia del XIX i l’actual. Cinc exposicions que cauen en l’oferta fotogràfica valenciana com ho fan les pluges a aquest país nostre, de manera torrencial, concentrades en un curt període de temps, mentre la resta de l’any només podem gaudir de plugims breus i esparços.

De la recomanable exposició de Kérstéz no en parlaré per ser un autor sobradament conegut i valorat, tampoc no ho faré de la de Plossu (una mica, bastant, forçada pel tema i deixada més a la presentació sorprenent de les fotos que a les imatges en sí), no m’hi vaig a detindre en la col·lectiva, tot i que les fotos de Miguel Lorenzo m’agradaren força, ni vull parlar-ne del gran valor documental i estètic de les còpies d’època de Salignac. I encara que tampoc no vaig a dedicar-m’hi a la cinquena exposició, intitulada Bastint ponts, diàleg fotogràfic entre el segle XIX i l’actualitat, és a partir d’aquesta que se’m plantejà una certa pregunta.

La idea d’aquesta mostra —una iniciativa del Fondo Fotográfico de la Fundación de la Universidad de Navarra, comissariada per Santiago Olmo i Rafael Levenfeld, i que recull obres de Joan Fontcuberta, Roland Fischer, Bleda y Rosa, Manuel Brazuelo, Ángel Fuentes, Sergio Belinchón, Jordi Bernadó, Xavier Ribas, Lynne Cohen, Valentín Vallhonrat i Carlos Canovas— parteix d’un plantejament conceptual al voltant del qual s’han realitzat, o escollit, les obres que havien de configurar l’exposició, confrontar la fotografia del XIX amb la de l’actualitat, però vist que hi ha algunes de les obres exposades, tot i la seua aparença fotogènica,  que no han estat captades per una càmera sinó fetes a partir de la introducció de certes dades orogèniques en un  programa informàtic, la pregunta que jo em feia ja no era aquella de si la fotografia és o no és art, sinó aquesta altra: pot ser considerada com a  fotografia qualsevol imatge que tinga o presente un aspecte fotogràfic?

art i part

© Francesc Vera: Aparador de perruqueria. Aix de Provença. 2010

·

L’estiu és un període que sembla predisposar-nos a la vida relaxada, a fer la migdiada i a mantenir converses distendides a la fresca mentre assaborim un scoth old fashioned, un dry martini o un bon gin-tonic (vaja, crec que ja us he desvelat la meua debilitat per fer tertúlia com cal!).

En l’estiu, però, i malgrat viure a només cent cinquanta metres de la platja, no és fins la vesprada que m’hi aprope per fer una llarga passejada per vora mar fins a tocar les roques del far de Cullera. Sovint hi vaig amb el meu amic Valentí i aquells dotze quilòmetres entre l’anada i la tornada donen per a comentar les coses més diverses, fins i tot per a parlar de fotografia. No podria dir de Valentí que siga allò que s’entén per un fotògraf aficionat, és a dir un fotògraf que participa a concursos o que s’apunta a les modes imperants en aquests ambients. Tampoc no podria definir-lo com a un fotògraf ocasional ja que, tot i que fotografia de manera puntual en viatges o en esdeveniments familiars, sempre ho fa amb tot l’entusiasme de què és capaç (diria d’ell que és un entusiasta en sí, que l’entusiasme és allò que li permet trobar un sentit a la vida). El fet és que és una de les poques persones no relacionades amb la fotografia amb qui he pogut gaudir de converses fotogràficament enriquidores.

L’altre dia li comentava, a propòsit de la lectura del llibre de Lemagny, eixa esquiva, imprecisa, ambigua i perillosa relació entre la fotografia i l’art. Hi ha en el llibre un interrogant força interesant: és la fotografia un art (la fotografia en general, no determinades fotografies) com ho és la pintura? M’interesa aquesta pregunta perquè si la resposta fos afirmativa deixaria al descobert certes maniobres, més o menys interesades, que pretenen atorgar categoria d’art a segons quines imatges en funció de segons qui (i quan) les fa. I m’interesa també perquè si es respon de forma negativa és que potser la fotografia “artística” s’hi situa fora del meu abast com a fotògraf. Els fotògrafs arronsen freqüentment els muscles davant la qüestió i diuen no estar massa interesats en saber si allò que fan és o no és art. Tanmateix, hi ha una abundant literatura fotogràfica estructurada a partir de la semiologia (Barthes, Dubois, Shaeffer…) o de la filosofia (Van Lier, Flusser…), fins i tot de la història (Newhall, Grensheim, Frizot…), però s’hi troba a faltar, tret d’algun intent, literatura que aborde la fotografia (i no certes fotografies) des de la perspectiva de l’art. D’alguna manera sembla que el text de Lemagny intenta una aproximació d’aquesta mena, altra cosa és saber si finalment se’n surt.

Sé que resultarà força agossarat, però si em prenc a mi mateix com a model (en la mida en què seria un més entre d’altres), veig que en la meua producció hi ha una mena de motivació que podria catalogar-se com a artística. És a dir, gran part dels treballs que realitze estan fets en funció d’un plantejament personal i responen a un projecte propi on el discurs no és en principi “utilitari”, sinó que s’ajusta a un cert concepte que organitza la materialitat de les imatges en un sentit, plàstic i temàtic, més o menys coherent. Igualment, una de les formes de difusió d’aquests treballs té el format d’exposició i les imatges s’amplien a unes dimensions adequades per ser exhibides a una sala o per ser adquirides per un potencial col·leccionista. Fins i tot hi hauria qui no dubtaria en classificar aquestes imatges com a “fotografia artística”. Però s’acceptarien les imatges que faig per a un encàrrec editorial, per exemple, de la mateixa manera? D’igual manera se li passaria pel cap a ningú especificar que les il·lustracions d’un llibre fetes per un determinat pintor no són artístiques i que sí que ho són els seus quadres? Pot entendre’s que les fotografies de Xavier Miserachs, d’Oriol Maspons, de Colita, de Pomés, etc. (per citar només fotògrafs catalans reeixits que ho han patit això) són artistes fins l’any setanta i que a partir d’ací ja només fan que fotografies? És que un artista deixa de ser-ho de cop i volta? Podeu llegir una interesant reflexió sobre açò en el capítol “morts vivents” de Fulls de contacte de Xavier Miserachs, premi Gaziel 1997, i, si no recorde malament, editat per Edicions 62.

Crec que perquè la fotografia fos considerada com a art caldria que perdés, paradoxalment i abans que res, l’etiqueta d’artística i que deixés d’existir allò que en diuen la fotografia d’artista. Hi havia abans la denominació “artista pintor”, no hi havia però la de “pintor artístic”. D’igual manera, doncs, hauria d’existir, si de cas, l’artista fotògraf i no el fotògraf artístic, si és que avui en què el limit entre les arts s’hi difumina de manera tan notòria, hi ha l’artista de res en concret. De vegades em posen l’epítet “artístic” després d’identificar-me com a fotògraf tot pensant-se que em fan una gràcia i més aviat em fa l’efecte, però, que em treuen un ull (segons el diccionari, epítet tant pot ser una qualificació elogiosa com injuriosa).

Els perruquers passaren a ser estilistes, alguns s’han arribat a vindicar com a artistes i fins i tot han sospirat per mostrar els seus pentinats en un museu. Potser això no tinga res a veure, però l’art ha volgut defugir l’art qüestionant-lo mitjançant la conceptualitat. Ves per on, però, em vaig trobar, a tocar de l’ajuntament d’Aix de Provença una perruqueria a l’aparador del qual s’hi llegia: “concepteur de beauté”, ja només ens quedava que els perruquers se’n feren conceptuals! Ja sé que sóc art i part, però a la vista d’això, qui voldria ser artista?

agafar la realitat pel coll

© F. Vera: Informació turística Castell de Praga. 2007

·

“(…) tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.”

Josep Pla (La Veu de Catalunya, 14-11-1928)

.

Farà cinc anys, més o menys, que la galeria Railowsky de València, per commemorar el seu 20é aniversari organitzà una exposició col·lectiva sota el nom de La imatge inquieta. Hi vaig participar. La meua aportació fou una fotografia positivada sobre paper baritat al bromur de plata, feta amb una Leica M4-p amb un Summicron de 35 mm i pel·lícula Ilford FP4 revelada amb Kodak HC-110 a la dilució E, una cosa que, segons a qui i a hores d’ara, els podrà semblar pura arqueologia fotogràfica. El meu cas, però, no era excepcional, doncs hi havia un predomini d’aquesta mena d’imatges, tot i que ja se’n veia alguna captada amb càmera digital. De fet, també jo havia començat feia un temps a emprar un aparell digital per determinades coses. El cas és que hi hagué algú que davant les imatges digitals de l’exposició deixà caure: “això jo ja no m’ho puc creure, perquè això ja no és real!”. No sabria dir quin era l’alt grau de realitat que per a aquest home tenien els grans dels halurs de plata, però puc afirmar que els hi negava la més mínima quota als pobres píxels.

És clar que la desconfiança que molts han mostrat, i que alguns encara mostren, ha vingut donada per l’aparent facilitat amb què els procediments digitals permeten la manipulació de la imatge, però cal dir, igualment, que eixa facilitat no implica necessàriament que s’hi haja hagut d’intervindre. Almenys que s’hi haja intervingut en la manera que el comú de les opinions entenen la manipulació fotogràfica, perquè fotografiar —independentment de què s’hi faça amb halurs de plata o amb píxels— ha d’implicar un cert posicionament davant del tema, una determinada manera d’interpretar-lo, una mena de “manipulació”, en definitiva. I és que de no ser així, quina gràcia tindria això de fer fotos?

Hi ha disciplines en què, almenys aparentment, la realitat és prescindible, però el fotògraf depén íntegrament de la realitat externa i, és evident, no pot defugir el compromís d’agafar la realitat pel coll perquè fotografiar (i crec que a hores d’ara ja ha quedat meridianament clar que fotografiar no consisteix únicament en prendre fotos) suposa posar en marxa uns mecanismes intel·lectuals severs sense els quals hi podria haver fotografies, però mai no hi podria haver Fotografia. Ara bé, significa això que és “real” la fotografia? Vol dir que la fotografia, en agafar-la pel coll, ha de procurar ser la realitat mateixa? No ho veig tan clar jo això. Si l’ataquem d’aquesta manera és per interrogar-la, per interpretar-la, per comprendre-la, per robar-li el secret, per treure-li el suc, en definitiva. I, si se’m permet un símil culinari, la fotografia vindria a ser a la realitat el que un plat ben condimentat és als ingredients emprats per a confegir-lo: una cosa igual però, alhora, tan distinta…

fer fotos o ser fotògraf?

© F. Vera: Festa d’aniversari. Polinyà de Xúquer. 2010.

·

Immers en la voràgine d’arribar a hora a determinats encàrrecs, de corregir els dossiers dels alumnes, d’haver de lliurar notes i de generar les actes d’avaluació, entre altres coses, havia arribat a pensar que m’havia quedat sense idees i que potser Cistella de llum havia tocat sostre i no em restava ja res més per dir. És cert, no trobava tema de què parlar ni em vèia amb cor d’explicar res. Ara, però, ja deslliurat, em ve al cap una anècdota que es va produir en el transcurs d’un treball per al disc d’un grup de música medieval. Havia anat amb el director del grup a la impremta per concretar certes qüestions tècniques i aquest em presenta: “Francesc Vera, fa unes fotos molt bones”. Ja m’hi he habituat a escoltar presentacions laudatòries d’aquesta mena sense que això m’haja d’afalagar necessàriament. Al que no estic, però, tan habituat és a escoltar coses com la rèplica que li feu l’impressor: “fa fotografies o és fotògraf?”. La frase, per poc habitual, em va cridar l’atenció. És evident que la pregunta anava adreçada a saber si jo era un simple aficionat o si, pel contrari, era professional, i, pel que vaig captar, la pregunta s’orientava a saber si podia encomanar-me alguna feina en cas de necessitat. Ja va bé això de què algú faça aquest mena de diferenciacions per garantir-se, si no ja una mínima qualitat, sí una certa seguretat en el resultat. Altra cosa seria saber si està disposat a pagar el que cal en justa reciprocitat.

***

Dissabte vaig estar a una festa. Després d’un parell de dies en què ja anava més lleuger de feina em trobava amb la família (cal dir que som una família llarga i ben avinguda), amb amics i coneguts per celebrar el 50 aniversari del natalici de la meua germana. Se’ns feren les cinc de la matinada a una d’eixes cases de camp de “senyorets” que hi ha a la Ribera del Xúquer, voltada de fanecades de tarongers, que la meua germana i el meu cunyat havien llogat expressament per a l’esdeveniment. Fou una festa magnífica, com feia anys que no recordava. No diré que a la festa tothom feia fotos, però sí que hi havia una bona part dels convidats que, bé amb una rèflex digital, amb una compacta o amb el telèfon mòbil, clicava ací i allà mentre ballava, enraonava o es feia el gintònic. Sí, quasi tots “feien fotos”, però —se m’acut pensar-ho ara—, potser només jo “era” fotògraf en aquell lloc i en aquell moment. I si ho era, no ho era només per haver muntat una mena de photocall amb unitats de flaix, paraigües, finestra difussora i spot per retratar tots els que hi anaven arribant, ni ho era per fer el reportatge de la festa. Si ho era, doncs, no ho era només per ser-ne l’únic que hi actuava “professionalment”. Si els altres feien fotos mentre es divertien, jo em divertia mentre feia fotos. No sé si se m’entén la diferència.

***

He dit que he hagut de corregir dossiers del meus alumnes. Una seixantena, si fa no fa, amb el treball final del curs, un projecte personal de documentació fotogràfica. Hi ha de tot. Alguns treballs són massa previsibles i tòpics, d’altres estan mínimament ben elaborats i només uns pocs treballs acaben, d’alguna manera, sorprenen-te. Potser enguany, només tres treballs m’han cridat l’atenció. Dos molt ben estructurats, originals, ben tractats i amb un grau de coherència bastant alt. Hi havia un altre, però, que, tot i certs defectes formals i algun error d’aproximació, tenia un interés particular i em donava a entendre que en aquell treball bategava l’ànima d’un fotògraf. En iniciar-se el curs, aquest alumne em mostrà algunes de les fotografies que havia fet, eren imatges en les quals hi predominava el desig de possessió de què parlava Sontag alhora que mancava una idea clara de construcció de la imatge. No obstant això, però, en aquest darrer treball —i espere que en això hi haja la influència de les meues classes— s’hi notava que havia començat a emprar la fotografia per simbolitzar i canalitzar una determinada experiència personal. Dit d’altra manera, començava a deixar de banda l’evidència visual i començava a donar tangibilitat a l’invisible, a una personal poètica. No és un treball acabat, complet —i així ho he dit al meu alumne—, però allà ja no hi ha algú que fa fotografies, sinó que comença a albirar-se algú que, amb el temps, pot arribar a ser fotògraf.

Espinàs i la fotografia

© F. Vera: Aswan. Egipte. 2002

·

L’amic Jeremies m’envia l’enllaç a un article de Josep Maria Espinàs aparegut a El Periódico de Catalunya titulat «La fotografia com a bombardeig». Em consta que Espinàs, des dels seus inicis com a fundador de Els setze jutges, tingué una relació d’amistat amb els fotògrafs de la generació barcelonina dels cinquanta-seixanta. De fet, l’articulista diu haver conegut a fons Català Roca, Miserachs, Maspons, Pomés, Forcano, Colom i Colita i, per si això fos poc, escrigué els textos del magnífic llibre de Xavier Miserachs Barcelona blanc i negre, amb el qual, el 1964, s’incorporava a casa nostra la modernitat fotogràfica. El mitjà, per tant,  no li hauria de resultar massa aliè i és per això que m’han sobtat les opinions que hi vessa.

Podríem fer-li els ulls grossos en la teminologia (escriure «heliogravat», quan en realitat sembla voler-s’hi referir a l’heliografia, podria ser perdonable), fins i tot se li podria obviar que done a entendre que l’aparició del retrat fotogràfic i la reproducció massiva de fotografies en les revistes són coetànies (quan hi ha la gens menyspreable diferència de 70 a 80 anys entre una i altra cosa), però certes afirmacions fan pensar en un més profund desconeixement del medi. I desconeixement, també, de la trajectòria d’aquells fotògrafs que cita i que tan bé hauria de conéixer. No podria, d’altra manera, entendre’s, si més no, que estigmatitze la «dictadura popular del color», tot negant-li l’estatut «artístic», i que considere artistes alguns dels fotògrafs que hi cita i que han fet en color una part important de la seua obra (Miserachs el defensava a capa i espasa i Maspons i Pomés l’han emprat a dojo).

Podria pensar-se que en l’esmentat article hi jau una certa enyor pel temps passat, o que hi ha una profunda incomprensió del temps present (del present fotogràfic, vull dir). Però més aviat, potser, hi ha la dependència d’uns tòpics més o menys establerts i generaltzats quan s’aborden qüestions fotogràfiques, menys perdonables en un escriptor amb una trajectòria tan llarga que li ha valgut el Premi d’Honor de les LLetres Catalanes i que s’ha relacionat amb el bo i millor de la fotografia catalana del segle XX.

Si ens atenem a la lletra de l’article no ens serà difícil d’arribar a l’esperit, un esperit que, en el fons, no va enllà del tòpic. «El blanc i negre ha destacat sempre a Catalunya» n’és un, però no l’únic. Hi ha també allò de què «la culpa és de la tècnica» —tot confonent tècnica i tecnologia— la qual facilita tant les coses que duu a la «pràctica d’un fotografisme» (subratllat en l’original). I finalment, com seria d’esperar, no pot estar-se d’esmentar el gran pecat de la fotografia actual: que «després tot pot ser millorat».  El blanc i negre, a Catalunya —i arreu del món i al marge de certs usos «d’autor»—, va destacar mentre no hi hagué color en la fotografia (o mentre la reproducció dels colors per la impremta no compensava econòmicament). El «fotografisme», per la seua part i en el sentit a què s’hi referix el text, ha estat una tònica generalitzada quasi des de l’aparició de la fotografia (procés automàtic en què la natura es reprodueix a ella mateixa, segons Talbot) i l’amillorament de la imatge sempre ha estat una constant fotogràfica, si més no en el retrat i en la postal, des de què la fotografia és fotografia. I l’efecte de «bombardeig» que tant li preocupa tampoc no és un problema nou, doncs la inflació fotogràfica, tot i la nova dimensió que ha adquirit amb l’aparició dels aparells digitals i amb la difusió mitjançant les xarxes socials, s’inicia en el mateix moment en què Arago dóna a coneixer el procediment del dagerreotip en l’Acadèmia francesa.

Un amic meu, pintor, em dèia que era sorprenent com escriptors contemporanis, amb una obra irrefutable, podien tindre una tal manca de criteri plàstic que els impossibilitava per discernir entre la trascendència o la vacuïtat d’una obra artística no literària, mentre que els artistes plàstics, tot i l’àura d’intuició primària que els envolta, solen tindre criteris mínimament sòlids per valorar una obra escrita. No ho sé, però molt sovint he trobat textos sobre fotografia en articles de revista dominical o en columnes de diari, signats per escriptors de prestigi, que, literalment, m’han arribat a posar els pels de punta per la manca de cultura fotogràfica demostrada. I és que hi ha qui considera que la fotografia, tan simple, tan senzilla com és, funciona espontàniament, al marge de convencionalismes o d’estructures culturals i econòmiques, com si mirar fos un acte innocent i la història de la fotografia fóra, només, un seguit d’avançaments tecnològics (resulta paradigmàtica, en aquest sentit, certa novela, premiada i editada, d’un cert autor que situa, a principis del segle XX, un estudi de daguerreotípia als foscos baixos d’un edifici i en la que el retratat, per evitar còpies comprometedores, demana el negatiu al fotògraf; tres errors ben grossos en només quatre o cinc línies de text; algú en dóna més?).

És cert, fer fotografies és tan simple com mirar, però aprendre a mirar demana temps. Pràcticament tota una vida. Ja ho digué Nadar (ho cite de memòria), «puc ensenyar la tècnica fotogràfica a la portera de ma casa en un parell d’hores, però allò que no puc ensenyar-li és el sentit de la llum, els efectes de l’expressió, la percepció psicològica del personatge». Ja sé que Barthes, Eco, Sontag i d’altres escriptors s’han aproximat a la fotografia amb textos impagables, amb els quals, els fotògrafs, hem aprés més sobre el nostre medi, però hi ha encara, entre molta gent de lletra, una absoluta ignorància sobre la fotografia i la seua història i, el que és pitjor, la creença de què no cal coneixer-la per parlar-ne. Seria massa demanar que quan un escriptor qualsevol disertara sobre fotografia es documentara com quan ho fa sobre un altre qualsevol tema?