la funció i l’eina

© Francesc Vera: Autoretrat al Castello Estense. Ferrara. 2012

·

El primer manual d’història de la fotografia que vaig llegir (i comprar) fou aquell de Newhall, Historia de la fotografia: desde sus inicios hasta nuestros días, amb un apèndix sobre la fotografia espanyola de Joan Fontcuberta. D’aquella lectura u s’enduia la impressió que l’autor considerava que els avanços tècnics havien condicionat, al llarg del temps,  els canvis en les formes fotogràfiques. Lectures posteriors, en canvi, semblaven posar l’èmfasi en la premissa contraria i deixaven entreveure que les necessitats de les formes fotogràfiques condicionaven els avançaments tecnològics. En el fons, però, potser cal entendre la qüestió des d’un plantejament més dialèctic i considerar que la cosa tant va com ve, és a dir, que hi ha canvis tècnics que permeten noves formes de fotografiar i que hi ha concepcions noves de la fotografia que impulsen nous aparells i tècniques.

No faré un repàs, ni exhaustiu ni resumit, dels diferents canvis i modificacions que ha experimentat la tecnologia, per molt que puga temptar-me la idea, perquè només es tractava de considerar com aparells i processos han evolucionat al ritme de les necessitats fotogràfiques i viceversa. O potser no? No sé si estareu d’acord amb mi, però de vegades tinc la impressió que en els últims temps els canvis, tecnològics i estètics, també estan en funció del marketing i les necessitats comercials dels fabricants, d’una banda, i del que convé a certes peregrines teories de determinats comissaris d’exposicions, de l’altra.

Pel que fa a la indústria, des de finals dels anys vuitanta, per posar una data, els fabricants han basat l’estratègia comercial en incorporar cada vegada més automatismes als aparells fotogràfics i en incrementar-ne les prestacions del sistema. Així, doncs, quan algú pensa en adquirir una càmera sol tenir molt en compte si un model determinat incorpora una més gran quantitat de funcions que un altre, encara que després n’use només una part més aviat minsa. Jo, que vaig aprendre fotografia amb aparells totalment mecànics, rarament he usat cap mena d’automatisme i fins i tot he prescindit, sovint, del fotòmetre.

En incorporar-me a la fotografia digital, fa ja quasi deu anys d’això (el temps corre sense cames!), he vist com cada nou aparell que he anat adquirint incorporava una sèrie de prestacions noves, algunes de les quals —segons les males llengües— podrien haver estat incorporades ja en el model anterior, de no ser per l’estratègia de la marca que dosifica les novetats segons li convé, per mantenir l’expectació de la clientela i sorprendre-la amb un nou model cada dos o tres anys. No sé fins a quin punt això és així, tampoc no sé si les noves funcions són realment indispensables per als nous fotògrafs, però jo, amb aquest punt d’outsider que tinc, he trobat que si algunes són oportunes, d’altres, bastants, em són totalment prescindibles. Com també em són prescindibles certes formes fotogràfiques propiciades per algun que altre crític artístic que vol il·lustrar les seues teories estètiques.

I tot ha començat perquè m’he preguntat quin sentit tenia la funció d’enregistrar vídeo que s’incorpora ja de sèrie en els aparells fotogràfics, però d’això ja en parlarem, si cal, un altre dia.

una foto artística

© Francesc Vera: En la tomba de Dante Alighieri. Ravenna. 2012

·

La tomba del Dante, tot i estar confegida amb rics marbres, no té l’espectacularitat dels monuments de gust bizantí que hi ha a Ravenna, però és un indret que cal visitar amb la devoció i la reverència que s’hi mereix l’autor de la Divina Comèdia. I és així com ho solen fer els qui hi van. Quan la visitàrem, però, hi havia unes xiques joves, potser de vint anys, que s’hi feien fotos amb la càmera d’un telèfon mòbil, tot adoptant postures diverses. En adonar-se’n què les observem mentre esperem que acaben per retre el nostre homenatge al poeta, la que fa les fotos s’en disculpa: «perdonen, és que tractàvem de fer una foto artística…». Davant la convicció amb què ho expressa, no puc deixar d’admirar-me, doncs jo, després de tants anys, encara no sabria dilucidar quins són els criteris que fan «artística» una fotografia.

Ironies al marge, quan es qualifica d’artística la pintura o l’escultura, la música o la literatura, l’adjectiu és tan sols un epítet, una redundància evident, perquè ja s’entén que, per definició, totes elles ho són, d’artístiques. Però, passa el mateix amb la fotografia? M’afanye a opinar que no, que qui l’usa en la nostra disciplina més aviat li està negant l’estatut artístic que aparentment hi reivindica. Sé que aquesta afirmació pot semblar agossarada, però pense que qualificar d’artística una fotografia és quasi tant com desqualificar la fotografia com a art, negar la possible artisticitat de totes les altres fotografies.

Ja sé que no és el mateix el bodegó que et ven una casa de mobles que un Picasso, com tampoc no és el mateix els versets d’un adolescent enamorat que els hexàmetres de l’Odissea, però tenen en comú la intenció artística i tan artista es considera a sí mateixa una tonadillera com la soprano més reeixida. Tot i que podem diferenciar les obres d’art de les pseudoartístiques, que podem categoritzar la qualitat estètica de cada una, aquesta diversitat qualitativa no pot afectar a la consideració global de la disciplina, la qual gaudeix d’un estatut d’artisticitat inqüestionable.

Clar que també en la fotografia trobem obres més sòlides que d’altres. Clar que a hores d’ara no s’hi pot entendre l’art contemporani sense la fotografia i que ningú no gosaria treure dels museus l’obra d’Ansel Adams, de Walker Evans o de Robert Capa. Però quan hom diu d’una fotografia que és artística generalment ens trobem amb una d’aquestes dues possibilitats: o és una imatge feta per un «artista» que no domina els mínims rudiments de la tècnica fotogràfica i que desconeix no sols la seua història sinó també el seu llenguatge, o es tracta d’una composició feta a cop d’efectes pseudoestètics, de gust dubtós, pretenciosa i buida. Aquesta és la raó per la qual em ve a repèl qualificar una fotografia d’aquesta manera, si no és per pura i simple ironia, però també és la que em fa preguntar-me (sense deixar d’afirmar —oh paradoxa!— que el fotògraf és també un artista) si el de l’art és el terreny natural d’aquest mitjà. Potser a això s’hi referia Oriol Maspons, en aquella anècdota recollida per Miserachs, quan digué que l’art era el principal enemic de la fotografia.

una presa de pèl fotogràfica

© Francesc Vera: Estudiants d’art. Gemäldegalerie. Berlín. 2005.

·

Imagineu-vos que una prestigiosa institució cultural programa una extraordinària exposició amb quadres d’una altra entitat també prestigiosa —el Louvre, posem per cas. Feu-vos la idea que una de les obres és, per exemple, La boixetera, de Vermeer. Representeu-vos la sala, perfectament ambientada i amb una acurada il·luminació, en una paret de la qual hi ha el quadre del pintor de Delf. Ara us aproximeu amb l’emoció continguda i, quan sou al davant, us adoneu que només és una còpia impressa. És segur que la indignació se us apoderaria. Afortunadament un despropòsit d’aquesta magnitud no és imaginable, perquè, és evident, cap institució amb una mica de seny s’hi atreviria. Així és, no gosaria fer-ho, a no ser que, en compte de Vermeer, de Picasso o de Klee, s’hi tracte de fotografia, perquè aleshores el públic se l’empassa sense tocar vores i no se n’adona de la presa de pèl.

Em direu exagerat, però tot ve a propòsit de l’exposició que una fundació —d’aquelles que produeixen exposicions importants i capten l’atenció del gran públic durant mesos per la importància de les obres mostrades— ha fet amb fotografies de Clifford, Laurent i altres fotògrafs del segle XIX, propietat d’una prestigiosa societat cultural estrangera, moltes de les quals mai no havien estat vistes a casa nostra. Amb aquests ingredients, qui que s’estime mínimament la fotografia deixaria d’anar a veure-la? No sempre hi ha l’oportunitat de gaudir de còpies al paper salat o a l’albúmina d’autors tan reeixits i en una tal quantitat! Però, ves per on, entre els plats oferits a la carta i els que s’hi servien a taula hi havia només un paregut qüestionable. I tan qüestionable! De les parets de la sala no penjaven les imatges originals —les quals s’havien quedat en casa del prestatari— sinó còpies escanejades de les fotografies, fins el punt de que alguna d’elles, de 9 × 13 cm en l’original, s’havia estampat a 50 × 70 cm, de manera que s’hi veia més la trama del paper sobre el qual estava estampada la fotografia que la pròpia imatge. La delicadesa de l’albúmina i la profunditat vellutada dels negres del paper salat eren impossibles de veure en aquelles còpies plotejades, però també l’excessiva ampliació trencava la tensió d’unes imatges concebudes per ser copiades per contacte. Però el que era més preocupant (tot i que en les cartel·les s’indicava les dimensions de l’original) és que l’espectador poc avisat entenia que allò eren els originals —i la publicitat i el títol de la mostra així ho deixaven entendre—, de manera que l’exposició era un frau, un engany, una falsificació.

 I, això no obstant, alguns amics i coneguts aficionats a la fotografia han trobat l’exposició força interesant. Quan els he exposat els meus retrets (compartits amb d’altres col·legues) han considerat que tinc raó en el que dic, però em diuen a continuació que de tota manera resulta interesant de veure per la importància del document, per veure com era aquella Espanya del XIX. I és que el pes documental de la fotografia no sols sembla inel·ludible, sinó que, de vegades i per a segons qui, fa la impressió de ser preponderant. Així, doncs, permeteu-me de fer una pregunta, encara que siga una mica maliciosa: en una fotografia antiga —un daguereotip, posem per cas—, només hem de considerar com a document la imatge o cal pensar que la tècnica usada, el procediment emprat, el suport sobre el qual s’ha plasmat, també n’és part? Crec que la resposta a aquest interrogant és important perquè d’ella en dependrà la consideració en què s’hi tinga a la fotografia.

una definició complexa

© Francesc Vera: Autorretrat. Casa Lluís Guarner, Benifairó de les Valls. 2011

·

M’atrevia en l’entrada anterior a intentar una definició de fotografia. Sabia que l’exercici era arriscat i dubtava si podria dur-la endavant amb un mínim de desimboltura, perquè en tota definició sempre hi pot haver una escletxa imperceptible a simple vista: potser un mot inapropiat que no s’hi ajusta, potser un concepte que demana de ser matisat en excés o potser s’ha deixat de banda el punt de vista que la inhabilita. I, no obstant això, però, ens calen definicions; ens són necessàries per organitzar-nos el pensament i ens serveixen per conceptualitzar què és cada cosa. No ens haurà d’estranyar, doncs, que qualsevol manual de siga quina en siga la disciplina sempre s’interese per conceptualitzar-la mitjançant les diferents maneres en què ha estat definida. Encara més: en funció de qui és qui la conceptualitza i de l’interés particular que hi tinga, hi haurà la necessitat de definir-la d’una manera determinada o d’una altra de ben distinta. Jo mateix, per enllestir la que us proposava, vaig haver de refer les frases en vàries ocasions, substituir algunes paraules i eliminar-ne d’altres fins que vaig trobar que expressava, més o menys, allò que jo —el pronom és ací determinant— entenia per fotografia.

Alguns lectors han tingut l’amabilitat de deixar comentaris tot valorant la definició esmentada. N’hi ha que, pam amunt pam avall, participen de la meua percepció sobre què és la fotografia, tot i que possiblement —i açò és només una suposició—, en empatitzar amb el fons de la qüestió —la necessitat de conceptualitzar i definir què és la fotografia—, no s’han parat a trobar els possibles defectes de la forma com aquesta es conceptualitza. Són comentaris que agraesc i aprecie força, doncs, d’una banda, em donen notícia de qui comparteix amb mi certes preocupacions i, de l’altra, em permeten saber que allò que publique té un mínim ressó en d’altres persones a les quals m’uneixen uns determinats interesos. Roger Llonch, però, tot i trobar interesant la meua reflexió, em diu que la definició peca de complexa i conté massa elements matisables (podeu llegir ací el seu comentari complet, pel qual li estic ben agraït). Aleshores, i per si, com ell diu, és massa complexa i per si de cas cal matisar algun dels seus elements constitutius, m’avindré a passar-li la prova del nou no fóra cosa que calgués revisar-la.

Crec interpretar adequadament les objeccions de Roger si dic que hi troba tres punts febles en la meua definició: les referències a l’instant, al fragment concret de realitat i al punt de vista físic i conceptual de qui fotografia. Poca broma!, doncs tots tres aspectes són la línia de flotació de la proposta i encertar-hi el tret implicaria afonar-la. Així que, abusant de la vostra paciència, crec convenient recordar allò que la definició proposava i a continuació tractar de validar-la:

«s’entendria la fotografia —independentment del procés de fixació de la imatge que puga emprar-se—, com la presentació, i alhora la representació, d’un instant més o menys dilatat del fragment concret de realitat que aïlla el sistema òptic de la càmera des del punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf.»

La primera escletxa que Roger m’hi assenyala és aquella de l’instant, ja que, segons diu, «parlar d’un instant és sempre arriscat (s’han fet fotos amb una velocitat d’obturació de més de 3 anys)». Però, què és un instant? Hi ha ningú que puga definir la durada d’un instant? En certes ocasions parlem d’instantània quan ens referim a una fotografia, però sabem que cada una d’eixes instantànies poden haver estat preses amb temps d’exposició ben diferents les unes de les altres. El concepte d’instantaneitat, d’altra banda, té més a veure amb la idea de què una cosa es realitza tot d’una —com efectivament passa en la fotografia— que no en una certa unitat de temps. Si ens hi fixem en allò que s’hi produeix quan hom fotografia —és a dir, en les fotografies— veurem que les percebem com a un instant, independentment del temps d’exposició emprat per a obtenir-les (li demane a Roger que s’hi fixe en què parle de «temps» i no «velocitat» d’obturació, terme que, tot i haver arrelat entre els fotògrafs, és evidentment incorrecte, doncs un segon, una mil·lèsima, un dia o un any són unitats de temps i no de velocitat). De fet, si observàvem dues fotografies, diferents però idèntiques —i açò no és només una possibilitat teòrica, sinó possible en la pràctica com sabem—, l’una captada en un temps d’obturació d’una centèsima de segon i una altra d’una hora (o de tres anys, tant s’hi val), no podríem més que percebre el mateix instant en totes dues, doncs, com molt bé afirmava Dubois, la fotografia és, «independentment de la durada interna de l’impacte, un instant eternitzat» i, segons Van Lier, «el temps fora del temps, (…) és el temps de la fotografia».

I què en direm del «fragment concret de realitat», ja que, segons Roger, la fotografia no sempre la mostra, la realitat? Crec que en aquest cas hi ha una clara interferència de conceptes, si no el resultat d’una opinió esbiaxada. Hi ha qui considera que la fotografia no és la realitat, és a dir que allò que la fotografia mostra no és exactament allò mostrat, una qüestió que ja Magritte abordara amb la cel·lebre llegenda Ce n’est pas une pipe a sota d’una pipa pintada. Sí, és cert —i en açò coincidesc amb Roger i amb tants d’altres—, la fotografia no és sempre la realitat. Potser jo encara seria més radical i diria que la fotografia mai no és la realitat, però hi ha quelcom determinant en la fotografia i és que en té dependència d’aquella. Per fer fotografia necessitem d’un aparell, què és la càmera, la construcció i el sistema òptic de la qual retalla un fragment de la realitat, encara que aquella realitat haja estat inventada (només cal que recordem el Barthes de La chambre claire, «el noema de la fotografia és ‘açò ha estat’», i la idea d’aferència de realitat que desenvolupa Dubois en L’acte photographique). Sé que hi ha la moda, darrerament, de considerar que amb la tecnologia digital la «realitat s’hi pot inventar» i que podem obtenir una «fotografia» d’alguna cosa inexistent, doncs, com avisava en l’entrada anterior, sovint s’oblida el protagonisme de la càmera, element central del procés.  Direu que hi ha obres d’aspecte fotogràfic que no han emprat una càmera, sinó un programa i un procediment merament informàtic, però la pregunta no hauria de ser si a la fotografia ja no li cal l’aparell fotogràfic, sinó si les imatges creades d’aquella manera són fotografies. Crec que, de moment, a la fotografia li cal la realitat, per molt fraccionada, parcialitzada, descontextualitzada, ideologitzada, subjectiva o ambigua que s’hi presente en la imatge resultant. De fet és aquesta particularitat de fragmentació i aïllament de la cosa fotografiada, la que dóna peu a la força evocadora de  la fotografia.

Ens queda per veure, finalment, el punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf, el darrer punt feble que Roger hi trobava, encara que em sembla evident que l’objecció s’hi adreça, no tant al punt de vista físic —doncs queda clar que tota fotografia necessita d’un punt de vista que és aquell on s’hi situa l’aparell—, com  al purament conceptual. Hauré de convindre que, com diu, no totes les fotos són reflexionades (o almenys, no reflexionades de la mateixa manera), i que fins i tot les hi ha que estan produïdes de manera automàtica o que s’han fet de manera involuntària i accidental, sense deixar de ser, per això, fotografies.  Convindré que se’ns fa difícil considerar que certes imatges produïdes automàticament, com les dels satèl·lits o les del Google Street-view, en tinguen, d’autor, com també sens fa difícil adjudicar-l’il a aquelles que s’hi produeixen accidentalment. Fotos sense autor!, heus ací el quid de la qüestió: com pot ser necessari el punt de vista conceptual del fotògraf per definir la fotografia si hi ha fotografies sense fotògraf? No serà, en el fons, accessòria la participació del fotògraf i s’hi podrà definir la fotografia simplement com un procediment més o menys mecanitzat? Permeteu-me que ho pose en dubte. Si parem atenció veurem que en el primer cas, el de les imatges automàtiques, hi ha un clar propòsit al darrere, i que no és cap altre que aquell per al qual han estat concebudes, un propòsit, potser, merament utilitari però que implica, sens dubte, un punt de vista conceptual, el dels qui han dissenyat el programa i el mateix automatisme de producció de la imatge i, si no hi ha d’autor personificat, sí que l’hi ha en un sentit més ample. En el cas dels «accidents», però, poden passar dues coses: que siguen rebutjats perquè no se’ls hi troba cap sentit (fins i tot quan l’«accident» és la foto desenfocada o moguda que es desitjava nítida) o que, com ha passat en ocasions, siguen adoptats per qui els visualitza en base a les bondats que un cert criteri estètic o formal hi veu en ells. Aleshores, també la imatge accidental respon al concepte que en tinguem de l’accident i es rebutja o s’accepta en funció d’un determinat punt de vista conceptual.

No sé si els meus arguments seran definitius o si patiran d’algun defecte ocult i insalvable, però, de moment, tot i la complexitat de la definició, tot i la possible necessitat de matisar-ne els termes, preserva encara indemne —així m’ho sembla— la línia de flotació.

sap ningú què és la fotografia?

© Francesc Vera: Hortènsia vista a través de la camera obscura, Museu del Cinema. Torí. 2009

·

Si preguntàveu a un interlocutor qualsevol què és la fotografia, potser us miraria amb un cert punt d’espant tot pensant que ja havíeu perdut, definitivament, l’oremus. Si hi insistíeu, però, i aconseguíeu finalment cap resposta d’ell, potser trobaríeu que allò que us deia tenia més a veure amb les fotografies que no pas amb la fotografia pròpiament dita. I és que, en aquesta disciplina, resulta habitual que s’hi confonga fàcilment el subjecte amb l’objecte.

Tothom ho sap, què són les fotografies, i és difícil trobar ningú que no sàpiga diferenciar, impresa o projectada, una fotografia de qualsevol altra mena d’imatge. Però és cert també que és ben escàs el nombre de persones que podrien conceptualitzar amb un mínim d’exactitud —i de concisió— què és la fotografia. I no us aneu a pensar que, per molt que m’hi aplique, jo en siga una.

Podríem tirar mà del recurs etimològic, però allò tan sobat de l’escriptura de la llum esdevé un concepte tan vague i  tan confús que no serveix per explicar que és en realitat la fotografia. I el diccionari? Què en direm de les definicions del diccionari? Als qui l’han redactat se’ls suposa la virtut de la concreció conceptual i de la concisió en l’accepció del termes, però em fa la impressió que allò que hi llegim tampoc no ens treu de dubtes. Consultant-lo, descartem de seguida la segona accepció —aquella que la defineix com a «estampa obtinguda mitjançant el procediment de la fotografia, especialment la còpia o positiu»—, perquè s’hi referix a l’objecte i no al subjecte. I si parem una mica d’atenció a la primera tampoc no ens ha de servir, doncs la defineix com el «procediment que permet d’obtenir, per mitjà de la llum i de substàncies químiques, imatges òptiques permanents sobre superfícies convenientment preparades». El diccionari ens falla, doncs si us hi fixeu trobareu que, a l’igual que no totes les inscripcions lumíniques són fotografies, tampoc tots els procediments que combinen llum i substàncies químiques ho són. A més a més, la sola obvietat del procediment no pot satisfer les expectatives de qui plantejava la pregunta.

Hi ha, d’altra banda, la concurrència, en tota fotografia, d’un element que —no sabria dir si intencionadament— certs teòrics sovint obliden. Em referesc, és clar, a la càmera, sense la qual no pot haver-ne, de fotografia(*). Però m’he d’afanyar també a dir que, malgrat tot, encara que l’aparell és indispensable (doncs n’és l’element central), tampoc no és condició suficient per definir-la. Què és, aleshores, la fotografia? Doncs que una pregunta demana d’una resposta i doncs que m’he llençat de manera temerària, quasi diria irresponsable, a plantejar-la, m’hauré d’arriscar i fer, ni que siga de manera provisional, una proposta definitòria mitjançant la qual s’entendria la fotografia —independentment del procés de fixació de la imatge que puga emprar-se—, com la presentació, i alhora la representació, d’un instant més o menys dilatat del fragment concret de realitat que aïlla el sistema òptic de la càmera des del punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf.

Crec que la proposta té en compte els elements mínims indispensables que permeten encabir des de la idea de tall de Van Lier i Dubois fins el concepte d’artefacte de Shaeffer, i que és plenament compatible amb el noema barthià de l’aferència i amb la consideració pierciana de la fotografia com a petjada, com a índex. A més a més, em sembla que s’apropa al rol del fotògraf com a algú capaç de transmetre emocions, sensacions i suggestions a partir de la seua mirada, sense deixar de costat ni el procés ni la concurrència de la càmera. Però si trobeu cap escletxa, cap fisura, cap oblit o contradicció, si penseu que aquesta proposta pot ser refutada, no dubteu en manifestar-ho, doncs es tracta, en el fons, d’intentar esbrinar què és sinó la fotografia.

*  Per si de cas se us acut plantejar que el fotograma, que és una mena de fotografia, prescindeix de la càmera, heu de tenir en compte que aquesta tècnica s’ha de dur a efecte en un recinte fosc, el qual no és cap altra cosa, en esència, que una càmera.

el nom i les coses

© Francesc Vera: Carretó de suc de taronja i mercat a la plaça Djema el Fna, Marràqueix. 2009

·

Hi ha un passatge de Josep Maria de Sagarra que parla del nom de les coses. Diu Sagarra que «una de les coses que interessen més l’ànima nostra és saber el nom d’allò que a cada moment desperta la nostra atenció» perquè, segons ell, saber-lo ens apropa a les seues intimitats. No seré jo qui ho contradiga això, doncs he tingut ocasió d’experimentar-ho en carn pròpia quan se m’ha desvetllat, per exemple, el nom d’un cim distant, anònim i desapercebut fins aquell moment entre les altres muntanyes de la carena; aleshores ja no pots evitar de cercar-lo en l’horitzó ni de sentir-te ufanós de reconéixer-lo, des de la carretera, en la llunyania. Però m’afanye a dir que amb el sol nom —tot i ser-ne important, fins i tot essencial—, moltes vegades, no en tenim prou, sinó que, més aviat, conéixer-lo ens convida a apropar-nos-hi i és un primer estadi que ens incita a sentir a frec dels dits aquell indret (i qui diu indret, diu qualsevol altra cosa), el nom del qual sabem ja, per poder copsar realment aquelles intimitats que la sola denominació ja ens prometia. I, per a nosaltres, fotògrafs com som, no hi ha cap altra manera d’aproximar-nos-hi, cap altra forma de sentir-ho a prop, que mitjançant la fotografia. Altra cosa és saber si tots aquells turistes que fotografien allò que els hi indica el guia, són conscients d’aquesta premisa.

Jo no sabria ben bé dir si és quan fotografiem que arribem a albirar-ne els secrets de les coses o si és quan albirem aquells secrets que les fotografiem. Potser la línia que separa totes dues possibilitats siga excessivament difusa i la diferència de matís entre elles massa tènue com per poder-ho saber, però tant se me’n fa perquè en el fons res d’això no ha d’afectar el resultat final, en el qual l’acció de fotografiar i l’encís i el misteri d’allò que fotografiem s’uneixen de manera indissoluble. És, sens dubte, l’efecte de la transubstanciació el que s’hi produeix quan hom fotografia, un efecte mitjançant el qual en el mateix acte en què el fotògraf «captura» l’objecte s’hi captura també ell mateix, una transubstanciació que pren forma en la fotografia que hi resulta, un artefacte on qui fotografia comparteix espai i sentit amb la cosa fotografiada. És per això que deprés d’haver fotografiar un subjecte qualsevol ens sentim lligats a ell de per vida. És per això, perquè ho hem fotografiat, perquè hem anat enllà del seu  nom, que quan s’hi donen certs esdeveniments, com ara l’atemptat de l’Argana, a la plaça de Djema el Fna de Marràqueix, no ens en podem estar d’entristir-nos ni evitar sentir-nos afectats com si se’ns hagués agredit en la nostra pròpia persona.

divendres sant

© Francesc Vera: Vestes custodiant la imatge de La Verònica. Església de sant Francesc, Maó. 2010

·

Nit de dijous sant. Sóc a casa i sent, des de l’estudi, els tambors de les confraries que passen pel carrer. Se’m fa una mica estrany perquè el meu no és —no ho ha sigut fins ara, almeys— carrer de volta (a Sueca se’n diu d’un carrer que és de volta quan hi passen les processons). El meu era un carrer on, malgrat ser bastant a prop del centre, s’acabava el poble, però fa uns anys n’obriren un de nou, que li ve en perpendicular, i posaren al cantó un Mercadona, amb pàrquing i tot. Potser la Junta de les confraries ha trobat que ara el carrer té una més gran prestància i és per això que hi passen. Bé, no ho sé si és per això, però el cas és que ara hi passen i abans no ho fèien pas.

·

Les celebracions periòdiques i cícliques permeten un mena de fotografia antropològica a la qual no m’hi he dedicat massa. Quan arriba la Setmana Santa (o les falles, o la santantonada, o la festa major del poble) hi ha qui, per ofici o per afició, surt a fotografiar. Rafa Pérez, de tant en tant, ens obsequiava amb unes magnífiques entregues en El fotógrafo viajero que titulava «fotos en el calendario», amb imatges d’aquells esdeveniments que ciclicament es repeteixen. Recorde aquella que dedicava, l’any passat, a la processó de la Santa Creu d’Alacant. Tota festa dóna peu a ser fotografiada, però la Setmana Santa, sobretot, esquitxada de processons de tota mena, «passions», tamborades i viacrucis, és un dels esdeveniments que més atreu els aficionats a la fotografia. Fins i tot hi ha un fum de concursos fotogràfics dedicats al tema —jo, sense anar més lluny, tot i ser-ne un descregut, n’he estat jurat en dos concursos diferents—, i no us podeu fer una idea de la quantitat de fotos, de les més diverses procedències, que s’hi presenten.

Jo, ja us ho he dit, a aquest tipus d’esdeveniments no m’hi he dedicat gaire, llevat, és clar, de quan se m’ha fet l’encàrrec. I no és que em provoque neguit fer aquesta classe de fotos —més aviat al contrari, fins i tot diria que gaudesc fent-les—, simplement és que tinc tendència a l’ambient relaxat i tranquil més que no a les aglomeracions humanes. També és cert que, quan fotografie situacions d’aquesta mena, les meus fotografies, tot i que puguen servir-ne, no les inspira cap motiu ni costumista ni antropològic. Són imatges que, simplement, em trobe. Són fotografies que sembla que ja hi eren allà, tot esperant que jo hi passara, però que només s’hi mostren quan jo hi arribe, perquè només a mi em pertanyen. Eixa és la sensació que tinc quan faig alguna fotografia així: que tot allò s’ha confegit amb l’únic propòsit de què jo ho fotografie. Són imatges, casuals, no premeditades, que, paradoxalment, potser jo ja hi duia a dintre.

Fotografiar és, certament, una disciplina, però amb disciplina només no s’hi fan les fotografies. Fotografiar demana, sobre tot, una bona dosi d’intuïció, de curiositat i de capacitat de sorpresa, i és per això que l’atzar n’és un impagable aliat si se’l sap aprofitar. Alguna cosa així va passar quan fa un any, divendres sant pel matí, a Maó, a l’esglèsia conventual de sant Francesc hi havia tres vestes, quietes, silencioses, custodiant l’anda amb la imatge de la Verònica ja preparada per a la processó. De sobte algú que obri la porta i un raig de llum penetra en la nau, una fracció de segon per decidir el punt de vista, l’enquadrament, l’exposició i prèmer l’obturador. Quan vaig entrar potser intuïa més que sabia que allà m’hi esperava una fotografia, només em calia saber esperar, estar atent a què se’m desvetllara.

·

A l’aparell de música sona ara, magnífica, La Passió segons Sant Mateu. A la vesprada agafaré un avió que em durà a Sofia. És divendres sant.

prêt à porter

© Francesc Vera: Maniquís nus en botiga de roba barata. Gènova. 2010

·

Diu Antoni Llena: «Al capdavall, si hi ha artistes que només treballen pensant en les bases dels concursos de pintura ràpida, també n’hi ha que només treballen pensant en les bases estètiques que els permetin d’avançar a tota velocitat pels circuits oficials de l’art» (Antoni Llena, La gana de l’artista, Edicions 62, 1999. p. 46). No ho puc evitar, és una opinió que em toca el tendre, sobre tot si canvie «pintura» per «fotografia».

Hi ha, és cert, la fotografia de concurs, amb característiques precises, i hi ha el fotògraf de certamen que domina les convocatòries i la composició dels jurats i que està al dia en les temàtiques i les formes que, com aquella de l’HDR ara, s’han posat de moda en un moment concret. És una mena de fotografia, aquesta, a la qual se li objecta que, majoritàriament, segueix una estètica que no té en compte el contigut i que es fixa només en la forma, que no respon a plantejaments conceptuals sinó a recursos tècnics. Fins i tot se li podrà retreure, com se li sol fer als concursos de pintura ràpida, la incapacitat de sorprendre o la manca d’originalitat. És una mena de fotografia que, amb més o menys entusiasme,  amb millor o pitjor perícia tècnica —i l’existència de concursants professionals o de déus de l’Olimp concursístic no ha d’invalidar-ne l’argument—, es realitza des del permanent diletantisme de l’aficionat que tempta d’arribar a ser-ne, tot seguint les modes, el primus inter pares fotogràfic.

Però hi ha, també, «artistes» que, tot i menystenir els fotògrafs, han trobat en la fotografia —i des del desconeixement més absolut de la càmera i els processos fotogràfics— el recurs fàcil que els permet l’accés al mercat de l’art. I és curiós de comprovar com, en la mida en què més ús fan de la fotografia, més interés posen en allunyar-se’n d’ella. I més força fan per evitar ser reconeguts com a fotògrafs.

La maniobra és ben senzilla, doncs consisteix en reduir la fotografia a una mera tecnologia, a ser-ne un simple mitjà automatitzat, a fer d’ella un procediment exempt, orfe de contingut, neutre, que no cal ser aprés, i deslligat de cap tradició creativa. És des d’aquesta perspectiva que, de manera sibil·lina, s’hi vol arribar a una conclusió esbiaixada, aquella de considerar que si en mans de segons qui permet de confegir una obra artística, en sí mateixa només pot entendre’s com a registre accidental, transparent, acultural i sense significació estètica (recordeu eixa malèvola diferenciació que la legislació espanyola estableix entre la fotografia d’autor i la mera fotografia, que sempre actua en contra del fotògraf, per molt autor que siga). Si bé aquesta postura podia entendre’s com la conseqüència d’una absoluta ignorància de la tradició i de la història de la fotografia, la realitat és que, més habitualment del que podria semblar, té l’origen en unes intencions molt més perverses, doncs la proposta —que potser prové de  l’àmbit fotogràfic, de qui vol bescanviar l’estatus de fotògraf pel d’artista tot mudant l’estatut de la pròpia fotografia—, ens aboca a eixe totum revolutum d’artistes que pengen de les parets de les galeries d’art, seguint la tendència «documentalista» imperant, fotografies maldestres, sovint anecdòtiques i generalment buides.

Però he de reconéixer, no obstant això, que els camins de la fotografia i els de l’art, com els divins, són inescrutables i he d’acceptar, també, que si hi ha artistes que usen la fotografia, l’obra dels quals —com aquella de Hokney— m’interesa i m’agrada, també, de vegades, em sorprenen treballs que es presenten als concursos i hi ha qui —com Cualladó— dedicant-s’hi quasi per complet al món de la concursística, a hores d’ara és indefugible per a la història de la nostra fotografia.

Potser açò que dic em fa contradictori però, com a mínim (al menys així ho espere), té l’avantatge d’estalviar-me el dogmatisme.

en la cruïlla

© Francesc Vera: Fotògraf indecís. Siena. 2009

·

Hi ha circumstàncies que t’indueixen a fer certes lectures. En aquesta ocasió, i degut a que m’hi he posat a organitzar una jornada fotogràfica de la qual alguns potser ja en teniu notícia, m’ha vingut a la ment un text que publicà Berenice Abbott el 1951. Bé, si us he de ser sincer, només em vingué a la memòria el títol, «La fotografia en la cruïlla», perquè s’hi ajustava de manera perfecta al que voldria que fos la jornada, tractar d’esbrinar quina és la disjuntiva, o no, que se li presenta a la fotografia en aquesta època, i per a què inventar-se’n un de nou, si ja hi havia un títol tan adequat? No us en faré ara ni cinc cèntims de la jornada, que per a això ja hi ha internet i podeu visitar el lloc corresponent per informar-vos, però en recordar aquell text, m’hi he posat a rellegir-lo. I ha pagat la pena de fer-ho ara, perquè, com diu la mateixa Abbott, «Per comprendre l’ara que concerneix a la fotografia, cal examinar les seues arrels, messurar allò que havia assolit en el passat i aprendre les lliçons de la tradició».

Quan vaig llegir el text per primera vegada, allà pels inicis de la dècada dels vuitanta, ja vaig subratllar algunes línies i hi vaig fer algunes anotacions al marge (és un vell costum aquest, que encara conserve). Posteriorment, n’havia extret alguna frase per il·lustrar algun passatge, però ara, amb una relectura una mica més detinguda, m’he sorprés de la densitat d’aquest text tan breu i de l’oportunitat per al moment actual de moltes de les reflexions que la fotògrafa s’hi plantejava fa ja seixanta anys, mireu-vos, sinó, aquest breu recull de cites:

»(…) el mitjà fotogràfic s’hi troba en la cruïlla més important de la seua història. Cal una decisió sobre la direcció que ha de prendre.

»(…) la fotografia ha augmentat i intensificat la seua activitat en els darrers anys. La tendència més notable ha estat l’extensa publicació d’articles i llibres d’instruccions sobre com fer-ho. I això no obstant, allò més important ara és saber per a què fer-ho.  […] Malauradament, amb el creixement i amb la força que això significa, s’inclou la possibilitat de què es menystinga la nostra sensibilitat i la nostra producció fotogràfica.

»Una fotografia […]. No és només una imatge bonica, ni un exercici de tècniques contorsionistes i adreçades a la pura qualitat del positivat. És, o hauria de ser, un document significatiu, una afirmació penetrant, que pot ser descrita amb un terme molt senzill: selectivitat.

»(…) la fotografia pot presentar-se tan artísticament i fina com s’hi vulga; però per meréixer-s’hi ser considerada amb seriositat, ha d’estar connectada amb el món en què vivim. […] Doncs que la fotografia acaba per ser una afirmació, un document de l’ara, se’ns imposa amb una més gran responsabilitat.

Després d’aquesta relectura, he arribat a la conclusió que, a més d’agafar-ne el títol per a la jornada, per a introduir cada una de les taules rodones que hi ha previstes també podria emprar alguna d’aquestes frases, perquè a la vista d’elles, se’ns imposa el dubte de saber si, com diuen, estem davant d’una cruïlla distinta o si, com podria semblar, encara hi som en la mateixa de sempre.

una conjectura

© Francesc Vera: Dibuixant escultures. Musée du Louvre. París. 2006

·

Hi ha determinades disciplines que són nobles perquè s’entenen amb una certa univocitat. Mireu-vos sinó la pintura. I també l’escultura o la música, i, fins i tot la literatura. Són unívoques tot i les èpoques, les escoles i les tendències, perquè només en dir el seu nom ja se’ns està marcant la diferència entre l’artesà i l’artista, ja se’ns està indicant la distància entre l’amanuense i el creador i ja s’estableix la divisòria entre la tasca rutinària i l’especulació imaginativa. Digueu el mot pintura i se us apareixerà sense dilació, per exemple, el Piero della Francesca, penseu en l’escultura i us trobareu, de cop i volta —posem per cas—, amb el Michelangelo Buonarroti. Igual passa amb la música i amb la literatura, que us fiquen al davant, sense dilació, autors de la talla de Bach i de Sheakespeare.

Una cosa ben disitinta sembla ser, però, la fotografia, que per al comú dels mortals és una activitat més aviat anònima, de manera que és més fàcil trobar algú que conega el catàleg complet de les figuretes de Lladró o quin és el darrer personatge que s’ha incorporat al museu de figures de cera de Madame Thousard que no un fotògraf tan ubicu en les publicacions setmanals com és Salgado. Encara més, si us hi fixeu —al contrari que en aquelles activitats tan nobles a les quals no els hi cal afegir cap qualificatiu—, la fotografia sempre va adjectivada: hi ha la fotografia industrial i hi ha la fotografia científica, hi ha la fotografia publicitària i hi ha la fotografia social i hi ha, fins i tot —sense voler ser exhaustiu, que les especialitats fotogràfiques tenen traça de fer-se infinites—, la fotografia d’autor i la fotografia artística, categories aquestes que fan pensar que la resta d’especialitats no en tenen, d’autor, i no ho són, d’artístiques. També hi ha, cal dir-ho, els “artistes que usen la fotografia”, però es tracta d’una espècie a banda que defuig el contacte amb els fotògrafs (excepte si es tracta, és clar, de recollir el Premio Nacional de Fotografia), perquè no creuen que la fotografia siga un món suficient per encabir el seu regne.

Val a dir, aleshores, que la fotografia no és, per se, una activitat noble? Significa aquesta circumstància que un fotògraf no pot considerar-se, pel simple fet de ser-ho, artista? Potser es tracta, tan sols, de simples preguntes retòriques, no us ho negaré, però aquestes qüestions, en fotografia sempre tornen i d’una o altra manera se’ns apareixen, com ara, aviat i quan menys se les espera.

Podem provar, però, d’invertir l’argumentació i veure que passa. Potser un dels indicatius d’artisticitat vinga donat pel que guarden els museus d’art (també és cert que “certes coses” que hi ha als fons de certs museus farien dubtar d’aquesta premissa, però donem-la, en principi, per certa), aleshores veurem que, tot i que ni la publicitat, ni la ciència, ni el periodisme, ni moltes d’aquestes destinacions a les quals s’aboca gran part de la producció fotogràfica són considerades com a activitats artístiques, aquestes institucions venerables guarden en el seus fons fotografies que originàriament es feren per a ser publicades en revistes i diaris, com les de Capa, Cartier-Bresson o Erwitt, que es realitzaren per confegir la publicitat d’un producte o d’una col·lecció de modes, com ara les realitzades per Irving Penn o Helmut Newton, o que tenien una motivació científica, com aquelles de Muybridge, i no hi ha museu d’Art Modern o Contemporani que no es pague de tenir un Ansel Adams en la seua col·lecció de fotografies, els originals dels quals es cotitzen a preus altíssims en les cases de subhastes malgrat que es destinaven, moltes d’elles, a  ser souvenirs fotogràfics.

Serà, llavors, que la univocitat de sentit de la disciplina no és la sola condició de la creativitat, de la imaginació i de l’artisticitat? O és que la fotografia respon a un estatut diferent del que s’hi feia valdre per a aquelles velles i nobles disciplines? Podem entendre que amb la fotografia es torna, com amb el Mestre de Taüll, posem per cas, a cohesionar la part utilitària amb la purament d’especulativa?

No ho sé. Ho deixe, de moment, com una simple conjectura.