qüestió de fe

© Francesc Vera: Manifestació ultracatòlica davant la Presidència del Govern. Varsòvia. 2011

·

Oh sol que cures la vista emboirada,
m’alegres tant quan resols un dubte,
que, tant com saber, el dubte m’agrada.

Dante: Divina Comèdia

·

Convindreu que, per desimboldre’s amb una certa comoditat, és recomanable disposar d’un mínim de certeses, tenir una quota suficient de veritats assumides i inqüestionables. De fet, és una opció ben confortable gaudir d’un compacte sistema axiomàtic, ja que ens evita haver de considerar cap alternativa que no vinga recollida entre les opcions previstes, amb la  qual cosa guanyem temps i ens estalviem maldecaps innecessaris. Així, per exemple, com que tenim la certesa que un temps d’obturació curt evita les fotos mogudes, que un angular i un diafragma tancat augmenten la profunditat de camp i que un flaix amb difussor garanteix una imatge nítida i amb una il·luminació equilibrada, usarem aquests recursos tècnics per obtenir imatges ben executades sense haver de pensar-s’ho massa. I si, damunt, usem la regla dels terços per compondre adequadament la imatge podem tenir assegurada la correcció de la nostra fotografia. El domini de la tècnica, doncs, es considera bo perquè ens dóna seguretat, perquè ens evita dubtes i ens allibera de l’angoixa de la incertesa. L’efectivitat tan sols dependria, si això fóra d’aquesta manera, de l’ortodoxia amb que s’aplica, de la fe que qui fotografia puga tenir en el sistema.

L’ortodoxia, però, no és sant de la meua devoció —sóc un descregut, ja ho sabeu—, i a despit d’haver estat cridat per la revelació adamsiana sobre el sistema de zones i el nou testament sobre l’equilibri de l’histograma, malgrat saber de les bondats promeses pels profetes de la imatge impoluta, sovint peque d’heretgia i m’agrada, de vegades, d’assumir el risc de fracassar en la comesa obviant la norma establerta, qüestionant la fórmula prevista. I, si això no fos suficient encara, lluny de penedir-me’n, impenitent, m’hi obstine en actuar d’aquesta manera. Potser la meua fe —ni l’única ni la veritable— és una fe que fa bandera de la incertesa, que es deleix en el dubte, que més que partir d’una veritat va a la seua recerca. Amb el perill, evident, de no arribar a trobar-la.

posem-hi una mica d’ordre

© Francesc Vera: United Buddy Bears. Ploshtad Sveta Nedelya. Sofia. 2011

·

Tinc el costum d’anotar en un quadern fragments d’una lectura que m’ha semblat interessant, alguna idea fugissera que em passa pel cap o certes anècdotes que em criden l’atenció i em fan reflexionar ni que siga una mica. Revisant-me la llibreta d’enguany he trobat el que digué un psicòleg convidat pel programa L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio, allà pel mes de gener. Explicava aquell senyor que a la gent li cal trobar un determinat ordre en les coses, un ordre que depén de la persona, de la percepció que en té de la realitat, de manera que allò que cada individu hi veu no és el món, sinó el seu món. Bé, potser sí, potser més que el món veiem el nostre món, però em passa pel cap la possibilitat de què hi haja també un ordre per sobre dels ordres personals, un ordre que, malgrat ser imposat, arribem a considerar com a propi, de manera que podem pensar que el món que veiem és el nostre quan en realitat n’és un d’aliè.

Crec que amb la fotografia passa alguna cosa pareguda. En principi cada un de nosaltres té una particular manera de mirar-se el món, un tipus determinat de coses a sobre de les quals tendeix a fixar-s’hi i això, lògicament, hauria d’implicar una diversitat d’imatges francament colosal. Però hi ha també una mirada, assimilada però aliena, que ens mena a reproduir esquemes i clitxés fotogràfics i que ens allunya de la nostra particular forma de mirar. Vegeu, sinó, les fotografies que sol fer la gent, mireu-vos el punt de vista des d’on fotografien, i trobareu que les imatges que en fan d’una mateixa cosa són pràcticament idèntiques i que, fins i tot, hi fan cua per prendre-les des d’un mateix indret. Ja és curiós, si no estrany, que, si cada persona té una forma d’organitzar-se, una manera d’ordrenar el món —i què és la fotografia sinó una manera d’ordrenar el que ens envolta?—, una bona part del veïnat responga de manera idèntica davant d’un estímul semblant.

Per què, si cada fill de veí té la pròpia manera d’ordrenar-se la vida, no és capaç de manifestar un estil particular? Per què només una mínima part dels que fotografien assoleixen un tipus d’imatge diferent? Per què de tots aquests sols uns pocs ens sorprenen amb allò que fan? Jo us ho diré: perquè només ells són conscients del que miren, perquè tenen la facultat de ser crítics amb la seua mirada, perquè saben destriar allò que «forma part del seu ordre», perquè saben assimilar allò extern i reconduir-ho a la forma que els hi és pròpia. És així de senzill i així de complicat: aconseguir l’equilibri perfecte entre la reflexió i la intuïció, entre el seny i la rauxa, entre la norma i la improvisació.

sap ningú què és la fotografia?

© Francesc Vera: Hortènsia vista a través de la camera obscura, Museu del Cinema. Torí. 2009

·

Si preguntàveu a un interlocutor qualsevol què és la fotografia, potser us miraria amb un cert punt d’espant tot pensant que ja havíeu perdut, definitivament, l’oremus. Si hi insistíeu, però, i aconseguíeu finalment cap resposta d’ell, potser trobaríeu que allò que us deia tenia més a veure amb les fotografies que no pas amb la fotografia pròpiament dita. I és que, en aquesta disciplina, resulta habitual que s’hi confonga fàcilment el subjecte amb l’objecte.

Tothom ho sap, què són les fotografies, i és difícil trobar ningú que no sàpiga diferenciar, impresa o projectada, una fotografia de qualsevol altra mena d’imatge. Però és cert també que és ben escàs el nombre de persones que podrien conceptualitzar amb un mínim d’exactitud —i de concisió— què és la fotografia. I no us aneu a pensar que, per molt que m’hi aplique, jo en siga una.

Podríem tirar mà del recurs etimològic, però allò tan sobat de l’escriptura de la llum esdevé un concepte tan vague i  tan confús que no serveix per explicar que és en realitat la fotografia. I el diccionari? Què en direm de les definicions del diccionari? Als qui l’han redactat se’ls suposa la virtut de la concreció conceptual i de la concisió en l’accepció del termes, però em fa la impressió que allò que hi llegim tampoc no ens treu de dubtes. Consultant-lo, descartem de seguida la segona accepció —aquella que la defineix com a «estampa obtinguda mitjançant el procediment de la fotografia, especialment la còpia o positiu»—, perquè s’hi referix a l’objecte i no al subjecte. I si parem una mica d’atenció a la primera tampoc no ens ha de servir, doncs la defineix com el «procediment que permet d’obtenir, per mitjà de la llum i de substàncies químiques, imatges òptiques permanents sobre superfícies convenientment preparades». El diccionari ens falla, doncs si us hi fixeu trobareu que, a l’igual que no totes les inscripcions lumíniques són fotografies, tampoc tots els procediments que combinen llum i substàncies químiques ho són. A més a més, la sola obvietat del procediment no pot satisfer les expectatives de qui plantejava la pregunta.

Hi ha, d’altra banda, la concurrència, en tota fotografia, d’un element que —no sabria dir si intencionadament— certs teòrics sovint obliden. Em referesc, és clar, a la càmera, sense la qual no pot haver-ne, de fotografia(*). Però m’he d’afanyar també a dir que, malgrat tot, encara que l’aparell és indispensable (doncs n’és l’element central), tampoc no és condició suficient per definir-la. Què és, aleshores, la fotografia? Doncs que una pregunta demana d’una resposta i doncs que m’he llençat de manera temerària, quasi diria irresponsable, a plantejar-la, m’hauré d’arriscar i fer, ni que siga de manera provisional, una proposta definitòria mitjançant la qual s’entendria la fotografia —independentment del procés de fixació de la imatge que puga emprar-se—, com la presentació, i alhora la representació, d’un instant més o menys dilatat del fragment concret de realitat que aïlla el sistema òptic de la càmera des del punt de vista, físic i conceptual, del fotògraf.

Crec que la proposta té en compte els elements mínims indispensables que permeten encabir des de la idea de tall de Van Lier i Dubois fins el concepte d’artefacte de Shaeffer, i que és plenament compatible amb el noema barthià de l’aferència i amb la consideració pierciana de la fotografia com a petjada, com a índex. A més a més, em sembla que s’apropa al rol del fotògraf com a algú capaç de transmetre emocions, sensacions i suggestions a partir de la seua mirada, sense deixar de costat ni el procés ni la concurrència de la càmera. Però si trobeu cap escletxa, cap fisura, cap oblit o contradicció, si penseu que aquesta proposta pot ser refutada, no dubteu en manifestar-ho, doncs es tracta, en el fons, d’intentar esbrinar què és sinó la fotografia.

*  Per si de cas se us acut plantejar que el fotograma, que és una mena de fotografia, prescindeix de la càmera, heu de tenir en compte que aquesta tècnica s’ha de dur a efecte en un recinte fosc, el qual no és cap altra cosa, en esència, que una càmera.

m’importen les imatges

© Francesc Vera: Exposició de fotografies històriques en la cúpula del Reichstag. Berlín. 2004

·

Voro Vendrell, amb qui mantinc un irresoluble però amigable contenciós sobre la seua teoria de què la línia corba és conservadora i la recta progressista, acaba de publicar un llibre, Columnes de paper, on es recull una selecció de les columnes que cada dilluns, des del 2002, ve publicant al diari Levante. És un llibre de lectura amena i agradable per on desfilen des de referències literàries fins situacions qüotidianes, tractades amb un deix d’humor i de reflexió impecable. L’entrada que titula “País”, a la pàgina 83, comença amb una frase tan rodona que no puc estar-me de subratllar-la: “M’importen les paraules, darrere de cada paraula hi ha una visió del món, conformada per una realitat present, però també passada —ací és on vull fer-me fort reivindicant la memòria”. Com s’hi pot no estar d’acord amb ell? És cert, també a mi m’importen les paraules —pense—, també a mi m’interesa reivindicar la memòria, i és per això que m’importen també les imatges, per això és que sent passió per les fotografies, perquè al darrera de cada fotografia hi ha una cosmovisió i en ella s’hi conforma una “realitat present, però també passada”; sempre present però necessàriament passada, matisaria jo. Aleshores qui gosaria negar que una fotografia ens aboca, indefectiblement, a la memòria?

Degut a la seua contingència, tendim a pensar les fotografies exclussivament com a records. Veiem les fotografies com a parts d’un personal catàleg de moments viscuts, i potser és per això que ens les estimem i les guardem, que fins i tot —ja siga en capses o en àlbums, com havíem fet sempre, ja siga en el disc dur de l’ordinador, com ho fem ara—, més que col·leccionar-les, les emmagatzemem. Sí, la immediatesa de les fotografies i la capacitat que tenen per a evocar amb certa fidelitat el moment viscut, l’instant sentit, ens les lliga idefectiblement al record i el record, inevitablement, sempre té quelcom de domèstic. És personal i, sovint, intrasferible i cal suposar, per tant, que en desparéixer el dipositari també el record hauria d’esvair-se i que, donada aquesta circumstància, les fotografies esdevindrien imatges buides de sentit, prescindibles. I tanmateix, de tant en tant regirem en la capsa on guardem la foto de l’àvia i la besàvia i mirem amb delectació, fascinats, les fotos de persones que mai no hem conegut i a les quals, malgrat no guardar-ne cap record, no podem evitar sentir com a nostres.

No ha de resultar, doncs, agosarat considerar que, en realitat, allò que configuren les fotografies no és —no ho és únicament, al menys— el record, sinó que, sobretot, allò que consoliden és la memòria. La memòria, a diferència del record, perdura a través de les generacions i trascendeix les persones. La memòria configura un sentiment col·lectiu i crea consciència de pertinença. La memòria és allò que lliga el present i el passat, però permet també projectar-se cap al futur. La foto dels besavis, dels parents que no hem conegut, conformen la memòria familiar. Les fotografies, antigues o actuals, de la nostra ciutat ens fan sentir-nos ciutadans, les d’indrets i moments propers o llunyans ens ajuden a sentir-nos, en una mida proporcionalment compartida, part de la humanitat. És, doncs, en bona mida, que gràcies a les fotografies hem assimilant el món amb una amplitud com no era possible abans de la invenció de la fotografia.

Crec que va ser precíssament això, la importància de la memòria, el que vaig entendre bàsicament durant una estada a Berlín, l’any 2004. Era impossible d’abstreure’s a la permanent idea de construcció, de destrucció i de reconstrució de la ciutat, una idea sempre present. El mur d’un palau, amb la llar de foc i el tapissat de la paret, aguantant-se en peu dintre d’una urna, enorme, de vidre, o el fons d’un café d’època, amb els prestatges farcits d’ampolles de licor i l’escala de fusta vist a través d’una construcció moderna, transparent,  són capaços d’integrar tots tres moments en un mateix espai, de relacionar el present amb el passat d’una manera aclaparadora. Però, tot i eixe efecte tan punyent que m’oferien els espais, on vaig sentir de manera inevitable la memòria fou en les fotografies, presents arreu de la ciutat. Els aparadors de les botigues, les llibreries, les parades de souvenirs i el mateix Reichstag s’alimentaven de fotografies, d’imatges que treien a la llum la memòria de la ciutat, però també la meua, perquè aquelles imatges del Charly Check Point, del soldat de l’est saltant la tanca de fil en pua, del passadís aeri, són en el fons la memòria de l’Europa de bona part del segle XX, d’una Europa en conflicte que cerca la concòrdia.

En la base de la cúpula del Reichstag, disposades en cercle, hi ha un bon grapat de fotografies —moltes d’Erik Salomon, l’introductor d’allò que es donà en denominar la fotografia càndida— impresses sobre làmines d’alumini que els turistes es miren amb atenció. Són imatges que, mostrant eixe triple procés de construcció, destrucció i reconstrucció, guarden la memòria, no sols de la institució sinó també del xoc entre distintes maneres d’entendre el món. Sí, és cert, no puc evitar-ho: m’importen les paraules i m’importen les imatges.

un desig per a l’any nou

© Francesc Vera: Fulles caigudes. Via Augusta. Barcelona. 2010.

·

Com que d’un temps ençà la fotografia ha accedit als canals de distribució de l’art (fóra millor dir que els canals de distribució de l’art han trobat una eixida rendible per al suport fotogràfic?), de tant en tant trobem crítiques d’exposicions de fotografia (o d’obres d’art sobre suport fotogràfic) en alguns diaris. Ara bé, molts crítics, desconeixedors de la tradició fotogràfica, de vegades no saben massa ben bé què dir en aquests casos. Mireu sinó aquestes paraules tretes d’una crítica recent de Rosa Ulpiano, al suplement Postdata del Levante-EMV (24-12-2010), sobre l’exposició de Jason Mena Points of View:

“Mediante un cuidado enfoque procesual (…) trasviste y transforma la arquitectura, aprovechando las enormes vítreas que desubican el espacio urbanístico, transfigurándolo a través del objetivo fotográfico en un espacio espectral”.

És una manera refinada i culta de dir que les fotos estan mogudes. Però com que una foto moguda pot donar a entendre manca d’habilitat, cal afegir-hi el “sentit”, el concepte d’aquelles fotos:

“A través de diferentes medios, principalmente la fotografía, el vídeo, la instalación y la escultura, el artista reivindica el engaño de las apariencias a las que se ve sometida la sociedad. En este sentido, introduce al espectador en una crítica a la simulación cultural, la velocidad de la urbanización y el deterioro acelerado de nuestro clima social y político”.

Jo, la veritat, si no hagués llegit aquestes paraules no hauria estat capaç de trobar eixa “crítica a la simulación cultural”. Però he de confesar que després de llegir-les tampoc no l’he vist. Jo encara considere que una fotografia, si és bona, no precisa de cap explicació, i continue pensant que, tot i que l’art implica sempre una o altra mena de reflexió, no pot donar-se-li solta a qualsevol artefacte insuls i maldestre embolcallat amb una reflexió filosòfica d’aquelles d’anar per casa.

“Lo borroso, lo traslucido, lo reflectante a través de plásticos y vidrios nos vuelven a situar en un espacio etéreo en el que mediante conceptualismo y minimalismo consiguen converger realidad y ficción”.

No dubte que l’artista haurà quedat cofoi amb aquestes paraules. Segurament se n’haurà admirat de totes les coses que, sense tenir-ne ni idea, hi havia en aquelles fotos mogudes, totes iguals, totes amb l’aplicació sistemàtica del mateix moviment, totes sotmeses a la mateixa rutina. Fotos buides on només hi ha la mecànica d’un procediment. Sí, segur que l’artista s’ha quedat ben pagat amb aquelles paraules que se li han dedicat, però la crítica s’ha quedat, com diem per ací, més ampla que llarga, sobretot amb la frase que remata la crònica:

“Una maleabilidad de la percepción reflejada en sus cielos abstractos, espectro de otra crisis anunciada como metáfora de la fragilidad de nuestra contemporaneidad.”

La fragilitat de la nostra contemporaneitat, l’he trobat jo reflectida, però, en un alumne que des del primer dia posava interés en ensenyar-me la “seua obra”. Finalment em mostra en la pantalla del portàtil unes fotos d’aquelles que no fan ni els turistes més maldestres adobades amb frases com “allò que jo pretenia…”, “el que jo volia dir…”. Finalment em diu, “però ara el que estic fent és açò que he trobat per casualitat”. Em mostra unes imatges (?) d’unes ratlles verticals multicolors i em diu, “si t’hi fixes, per darrere de les ratlles es pot veure algun detall de la foto original, açò m’ho vaig trobar per casualitat tocant una tecla amb el photoshop i he descobert que si canvie l’orientació de la foto les ratlles són distintes, de manera que amb una foto en tinc quatre de diferents”. No sé quina cara se’m degué quedar, però res comparat amb la que se’m quedà quan rematà “ara ja només em queda trobar una bona conceptualització!”.

Res de comparable a això per copsar la “fragilitat de la nostra contemporaneitat”. Esperem que l’any que iniciem de bell nou ens porte una mica de seny (de trellat com diem els valencians) i ens deslliure la mirada de pretenciositats conceptualistes com el vent de l’hivern s’endurà les fulles caigudes de la tardor.

Que tingueu bon any!

és això una foto?

© Francesc Vera: Festa de Sant Antoni. Canals. 1989

·

Un tema recurrent del nostre mitjà és aquell de si la fotografia és art o deixa de ser-ho. De fet ja he dedicat, en ocasions anteriors, alguna que altra ratlla a les relacions incertes, relliscoses i difuses que hi ha entre la fotografia i l’art. Avui, però, voldria plantejar la situació des d’un altre punt de vista. En realitat el que voldria és donar-li la volta al plantejament després d’haver visitat les exposicions que, dintre de Fotogràfica 10, hi ha a les sales del MuVIM.

Disculpeu-me la divagació, però voldria fer notar, abans de continuar, que la biennal (on participen un munt de sales i institucions amb activitats fotogràfiques) i les exposicions del MuVIM de què us parle venen “heretades” del projecte de l’anterior director, Romà de la Calle —que dimití per la censura que la Diputació provincial imposà sobre l’exposició de fotògrafs de premsa, Imatges d’un any, com recordareu—, i el seu equip. I dic que cal aclarir-ho perquè l’actual direcció només s’ha manifestat per deixar caure que desfarà tot el que fins ara s’havia fet, i perquè, sense fer cap nova proposta concreta, ja deixà intuir que aconseguirà que el museu perda en molt poc de temps tot el prestigi que havia assolit en els darrers anys. Així que, adéu a Fotogràfica.

Hi ha cinc exposicions al MuVIM: una antològica d’André Kérstéz, la de Bernard Plossu sobre València, la col·lectiva Ficcions quotidianes, entre l’àmbit públic i el privat, el treball d’Eugene de Salignac (un fotògraf de l’inici del segle XX que documenta la construcció dels ponts de Brooklin, Manhatan i Williamsburg)  i una altra que tracta de plantejar un diàleg entre la fotografia del XIX i l’actual. Cinc exposicions que cauen en l’oferta fotogràfica valenciana com ho fan les pluges a aquest país nostre, de manera torrencial, concentrades en un curt període de temps, mentre la resta de l’any només podem gaudir de plugims breus i esparços.

De la recomanable exposició de Kérstéz no en parlaré per ser un autor sobradament conegut i valorat, tampoc no ho faré de la de Plossu (una mica, bastant, forçada pel tema i deixada més a la presentació sorprenent de les fotos que a les imatges en sí), no m’hi vaig a detindre en la col·lectiva, tot i que les fotos de Miguel Lorenzo m’agradaren força, ni vull parlar-ne del gran valor documental i estètic de les còpies d’època de Salignac. I encara que tampoc no vaig a dedicar-m’hi a la cinquena exposició, intitulada Bastint ponts, diàleg fotogràfic entre el segle XIX i l’actualitat, és a partir d’aquesta que se’m plantejà una certa pregunta.

La idea d’aquesta mostra —una iniciativa del Fondo Fotográfico de la Fundación de la Universidad de Navarra, comissariada per Santiago Olmo i Rafael Levenfeld, i que recull obres de Joan Fontcuberta, Roland Fischer, Bleda y Rosa, Manuel Brazuelo, Ángel Fuentes, Sergio Belinchón, Jordi Bernadó, Xavier Ribas, Lynne Cohen, Valentín Vallhonrat i Carlos Canovas— parteix d’un plantejament conceptual al voltant del qual s’han realitzat, o escollit, les obres que havien de configurar l’exposició, confrontar la fotografia del XIX amb la de l’actualitat, però vist que hi ha algunes de les obres exposades, tot i la seua aparença fotogènica,  que no han estat captades per una càmera sinó fetes a partir de la introducció de certes dades orogèniques en un  programa informàtic, la pregunta que jo em feia ja no era aquella de si la fotografia és o no és art, sinó aquesta altra: pot ser considerada com a  fotografia qualsevol imatge que tinga o presente un aspecte fotogràfic?

del mitjà a la finalitat

© Francesc Vera: Autorretrat als lavabos d’un restaurant, Gènova. 2010

·

Passe, en la presentació, una mena d’enquesta entre els alumnes matriculats en l’assignatura de fotografia digital que impartesc en el Màster de Producció Artística. Res de l’altre món, només unes quantes preguntes per tenir una lleugera idea sobre si han emprat alguna mena d’aparell fotogràfic i si en saben els conceptes fonamentals de profunditat de camp, exposició i coses semblants, d’una banda, i de l’altra conéixer si tenen cap experiència en l’edició fotogràfica, ja siga en laboratori tradicional o mitjançant aplicacions digitals. Però m’interesa també saber quina expectativa se’n fan del curs i la raó que els ha menat a inscriure’s, ja que la meua no és una assignatura troncal sinó optativa.

Puc dir que, així, a primera vista, el d’enguany és un grup homogèniament deshomogeneïtzat en el qual cadascú és fill, com sol dir-se, d’un pare i d’una mare. Hi ha, però, quelcom de cridaner, per reiterat, en els resultats i és que una gran part dels enquestats explicita que la fotografia els interesa com a mitjà i no com a pràctica artística o creativa. Se’n diria que només tenen interés en assolir certa tècnica per tal d’aplicar-la a d’altres finalitats que els resulten més properes. S’hi veu també en les enquestes un  clar desconeixement de la història més elemental de la fotografia i que si, amb una mica de sort, algú coneix determinat fotògraf ho és de manera puntual i descontextualitzada. Hi ha, és clar, les excepcions, però són això, excepcions.

Com que aquesta circumstància es repeteix any rere any, la primera classe, malgrat el caràcter purament tècnic de la matèria, la dedique sempre a continguts més aviat teòrics i comence per conceptualitzar el discurs fotogràfic des del paradigma de la mirada, tot intentant combinar història, tècnica i teoria per aproximar-los a aquesta entitat ambigua on, mitjançant una càmera, conflueixen realitat, interpretació i expressió de manera indeferenciada. No puc pretendre, és evident, transmetre-los ni tota la història ni tota la teoria fotogràfica en una sessió de dues hores i mitja, però sí que puc posar-los en una situació en la qual la constatació d’eixe desconeixement els hi puga generar una mínima curiositat per aproximar-s’hi a allò que en diuen el llenguatge fotogràfic i aportar-los alguna que altra referència bibliogràfica per satisfer-la.

Tornem, però, als resultat de l’enquesta. Fixem-nos-hi en allò de considerar la fotografia com a mitjà i no com a finalitat en ella mateixa. No ens hauria de sorprendre, en principi, que aquesta idea hi estiga arrelada entre aquells que en fan un ús, diem-ne, utilitari del medi. Seria lògic pensar, fins i tot, que per a un pintor, per a un escultor, per a un arquitecte o per a un col·leccionista de segells, la fotografia no fos cap altra cosa que una eina posada al servei de la seua activitat, però, de vegades, m’ha sorprés que alguns fotògrafs hagen dit que la fotografia és només una eina per expressar-se, per fer una obra artística, una eina que hom ha escollit com podria haver escollit qualsevol altra. Que certs fotògrafs facen afirmacions d’aquesta mena em resulta sorprenent, sobre tot si després et trobes que l’única cosa que produeixen són fotografies. Per què, si entenen la fotografia com una simple eina per expressar-se, no fan quadres, o escultures, o música o qualsevol altra cosa i només es dediquen a prendre fotos? Dir que hom ha triat aquesta opció com podria haver-ne escollit d’altra no és una resposta ni consistent ni seriosa, sinó que més aviat amaga l’atàvic complex d’inferioritat que aquests fotògrafs encara tenen respecte del món de l’art, potser perque no entenen que l’aparent facilitat del medi no n’és cap demèrit sinó, precíssament, allò que li confereix una potencialitat magnífica.

Si emprem la fotografia no ho fem per tractar-se d’un mitjà més entre d’altres mitjans, sinó perquè ens sentim captius de la seua immediatesa, perquè ens fa participar d’un cos a cos amb la cosa fotografiada, perquè ens dóna la possibilitat d’articular-ne la memòria, perquè ens permet reduir el temps a l’atemporalitat i de copsar el món dintre d’un ínfim requadre, perquè, tot tallant-la, perpetua la vida (Dubois), perquè és un cordó umbilical immaterial que nuga la nostra mirada amb la cosa fotografiada (Barthes), perquè la fotografia és, en definitiva i independentment de l’ús a què hom puga destinar-la, escrutar el que ens envolta i interrogar-nos amb la nostra pròpia mirada, perquè en la fotografia el mitjà i la finalitat s’hi confonen, perquè el continent i el contingut no s’hi diferencien, perquè significat i significant són indestriables. Perquè en el mateix mitjà hi ha la pròpia finalitat de la fotografia.

déjà vu

© Francesc Vera: Col·legi religiós. Amsterdam. 2008

·

“Mira per on que la foto em recorda alguna cosa que no sabria determinar amb exactitud. És com un dejà vu (perdó per l’expressió) que costa d’ubicar en el temps i en l’espai.” L’amic Enric Lluch ens havia deixat un comentari que comença d’aquesta manera en l’entrada “la nit amiga”, del blog A peu de foto que compartesc amb Xavier Serra, on ell posa els textos i jo les imatges. Es tracta d’un blog en què volem evitar que la foto il·lustre el text o que el text explique la foto. Busquem un encreuament, en algun punt, entre tots dos continguts perquè esdevinguen un de sol. Al menys això intentem. Ves per on, però, a partir del comentari de l’amic Enric, el que s’ha produït és una cruïlla entre blogs i d’aquell comentari en A peu de foto, ve aquesta entrada a Cistella de llum.

El fet és que vaig haver de preguntar-me, a partir d’allò, si és que hi ha cap fotografia que no siga un déjà vu. Si no seria la sensació de trobar en cada fotografia quelcom de conegut —tot i que el que s’ens presenta no ho siga pas, en absolut— la que ens situa en eixe “temps fora del temps” que, segons Van Lier, és el temps de la fotografia. I, si com afirma Rafa Pérez, hom fotografia no el que veu sinó el que ja ha vist, podríem anar una mica més lluny i considerar si fotografiar no és, en el fons, sinó aconseguir nous déjà vu, que, precíssament per eixa confluència entre la cosa ignota i la familiaritat, se’ns fan encara més inquietants.

Paradoxalment (la fotografia és una continua i permanent paradoxa, ja ho sabem), tot i la simplicitat del procediment, ser fotògraf comporta un llarg aprenentatge. Fer fotos, bàsicament, consisteix en agafar un aparell, enquadrar pel visor (o la pantalla) i prèmer el botó de l’obturador. Un procediment que cada vegada és més automatitzat (només l’enquadrament se’n deslliura encara de la decisió de l’aparell, però no patiu que no tardaran en apareixer-ne de nous amb el frimware suficient per estalviar-nos la decisió d’encaixar l’imatge en el requadre). Tanmateix, però, i per molt que s’en simplifique el procés, arribar a ser fotògraf  continuarà sent una tasca que no vindrà d’uns quants anys. I és que una cosa és “fer fotos” i una altra de molt diferent “fotografiar” (si, ja sé que em repetesc, però m’haureu de perdonar la divagació en la mida en què hi ha tanta gent que pensa que fotografiar és cosa de “fer quatre o cinc fotos” i en tant que fotògrafs d’una solvència indiscutible veuen menystingut el seu treball en favor del que fan quatre arreplegats que premen el botó de l’obturador sense cap criteri).

Com deia, l’aprenentatge de la fotografia es dilata en el temps, però no per la complexitat tècnica. O almenys no només per això. És cert que sempre hi ha aspectes tècnics que queden per aprendre, que molts fotògrafs especialitzats en un terreny determinat desconeixen els rudiments de les altres especialitats, però, quan és qüestió de tècnica u aprén amb relativa facilitat. Allà pels anys 90 vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Raymond Depardon, aleshores president de Magnum Europa, a propòsit d’una exposició antològica a la galeria Visor de València. En la conversa em relatava com en un moment determinat pensa que no pot considerar-se fotògraf perquè no sap il·luminar ni emprar una càmera de plaques i aleshores se’n va a Nova York per fer encàrrecs d’estudi i aprendre’n. No hi tingué gaires dificultats i, una vegada aprés, tornà a marxar al desert d’Afganistan per continuar fent reportatges. Aquell treball li havia aportat tècnica, sens dubte, però potser allà no hi trobava la seua mirada, aquella sensació de déjà vu sorprenent i novell que el menava a fotografiar. No ho sé, només és una sospita.

Si l’aprenentatge del fotògraf és tan llarg i continuat, no ho és doncs per la tècnica, sinó precísament per la necessitat d’un bagatge de coses vistes, de coses sentides, d’imatges interioritzades. Només aleshores, si hi ha aquella interiorització de la mirada, és quan, per poder plasmar-la, se’ns fa necessària la tècnica. D’igual manera, i per continuar dintre de la paradoxa, per exercir la mirada ens cal un mínim de domini tècnic. Aprendre a fotografiar —almenys així he arribat a considerar-ho— és, en part, aprendre tècnica, però, sobretot, saber trobar un déjà vu propi a partir d’imatges pròpies i alienes. Aprendre’n és bastir l’estructura d’un imaginari que en siga el tronc a partir del qual hi aniran creixent branques i fulles, sempre diferents però xuclant d’una mateixa saba. Amb cada nova branca —una sèrie, un reportatge, un encàrrec,…— i amb cada una de les fulles —les fotografies que el componen—, va creixent aquell imaginari, se’ns va enriquint eixe déjà vu particular i anem fent-nos, en la mida en que ens amerem d’imatges i de vida, una mica més fotògrafs.

Permeteu-me dur ací allò que deia Miró: “cadascú de nosaltres porta a dintre el seu ‘ninot’, l’única cosa que ens cal és trobar-lo”. Potser, per a un fotògraf el ninot no siga cap altra cosa que un déjà vu personal que li faça de guia.

llums i ombres

© Francesc Vera: Autoretrat. Le Jardin Exotic, Mònaco. 2010.

·

Acabe d’encetar la lectura d’un llibre de Jean-Claude Lemagny que porta com a títol La sombra y el tiempo. La fotografía como arte (La Marca Editora, 2008, traducció espanyola de L’ombre et le temps, Editions Galilée, París, 1992). Lemagny ha estat un personatge important per a la fotografia francesa —potser fins i tot per a la fotografia europea— sense ser fotògraf. Director del Cabinet des Stampes de la Biblioteque National, fou l’artífex de l’ampla col·lecció de fotografia d’aquesta institució (amb imatges de fotògrafs de moltes nacionalitats diferents). El recorde, en la dècada dels vuitanta, als Rencontres d’Arles, darrere d’una ampla taula en la planta baixa de l’Hotel d’Arlatan i mirant pacientment els portfolis de la gran quantitat de fotògrafs que hi feien cua tot cercant l’opinió de l’expert i, amb el cor a un puny, la possibilitat de que els hi adquirís l’obra.

De vegades u es reconforta quan troba en paraules d’altri les conviccions a les que creu haver arribat motu propio, encara que, com diu el mateix Lemagny,  “totes les idees són més antigues que l’anar a peu”. És per això que em limitaré a extraure algunes frases de les cinc pàgines del pròleg que, d’alguna manera, em copsen i em fan pensar que la lectura del llibre em serà de profit:

»la fotografia és una estranya invenció que —en compte de sotmetre’l, com ho fan el ferrocarril, l’enèrgia atòmica, etc.— ens reforça el món amb tota la seua alteralitat opaca”.

»Només l’art desvela, però mai no desvela cap altra cosa que no siga l’espessor infinita d’allò veritable. La fotografia (…), assumeix el risc terrible de reduir l’art a la seua veritat última.

»Malauradament, la fotografia és doblement presonera. Presonera de primer del propi mitjà, on les bones intencions no fan, generalment, sinó relegar-la a una solitud estèril d’objecte per als professionals i els aficionats. Després, si s’hi pot deslliurar d’aquesta primera presó (duu camí d’aconseguir-ho), ho fa per notar que s’hi troba en una segona presó, potser més ampla, però també molt més barrada, la presó de l’art modern. (…) Aquesta fotografia que sols pot trobar la seua taula de salvació en l’art universal, només sortir del forat s’hi veu envoltada, assetjada per les darreres modes i els seus teòrics.

»Cal reconèixer per força que l’entrada de la fotografia en el mercat de l’art modern no sempre implica un millor discerniment.

»Quan l’art es deixà envair per la seua pròpia teoria, quan hagué d’oblidar que la seua part de realitat era ser més enllà, com fa la pròpia realitat, aquí la fotografia trobà un perillós aliat. Però jo vaig assitir-hi content al fet de què les fotografies, incloses com per descuit en les demostracions conceptuals, posades com la confirmació d’una idea més antiga que l’anar a peu (una idea sempre és més antiga que l’anar a peu), com l’art com a tautologia, es posaren a udolar les formes en les sales aseptitzades del museu d’art modern.
»La fotografia salvava la vibració profunda i interminable de la realitat. Eixe mínim de matèria tindria cura del que hi quedava de veritat en allò únic i en allò particular, recordant-nos que la veritat només allà s’hi encarna.

»Només els artistes autèntics continuen assumint lúcidament eixe cos a cos amb la matèria que és el treball, font de tot valor.

I és que en aquesta ambigua relació que s’hi estableix entre la fotografia i l’art potser hi ha llums, però sovint, també, hi ha força ombres.

fer fotos o ser fotògraf?

© F. Vera: Festa d’aniversari. Polinyà de Xúquer. 2010.

·

Immers en la voràgine d’arribar a hora a determinats encàrrecs, de corregir els dossiers dels alumnes, d’haver de lliurar notes i de generar les actes d’avaluació, entre altres coses, havia arribat a pensar que m’havia quedat sense idees i que potser Cistella de llum havia tocat sostre i no em restava ja res més per dir. És cert, no trobava tema de què parlar ni em vèia amb cor d’explicar res. Ara, però, ja deslliurat, em ve al cap una anècdota que es va produir en el transcurs d’un treball per al disc d’un grup de música medieval. Havia anat amb el director del grup a la impremta per concretar certes qüestions tècniques i aquest em presenta: “Francesc Vera, fa unes fotos molt bones”. Ja m’hi he habituat a escoltar presentacions laudatòries d’aquesta mena sense que això m’haja d’afalagar necessàriament. Al que no estic, però, tan habituat és a escoltar coses com la rèplica que li feu l’impressor: “fa fotografies o és fotògraf?”. La frase, per poc habitual, em va cridar l’atenció. És evident que la pregunta anava adreçada a saber si jo era un simple aficionat o si, pel contrari, era professional, i, pel que vaig captar, la pregunta s’orientava a saber si podia encomanar-me alguna feina en cas de necessitat. Ja va bé això de què algú faça aquest mena de diferenciacions per garantir-se, si no ja una mínima qualitat, sí una certa seguretat en el resultat. Altra cosa seria saber si està disposat a pagar el que cal en justa reciprocitat.

***

Dissabte vaig estar a una festa. Després d’un parell de dies en què ja anava més lleuger de feina em trobava amb la família (cal dir que som una família llarga i ben avinguda), amb amics i coneguts per celebrar el 50 aniversari del natalici de la meua germana. Se’ns feren les cinc de la matinada a una d’eixes cases de camp de “senyorets” que hi ha a la Ribera del Xúquer, voltada de fanecades de tarongers, que la meua germana i el meu cunyat havien llogat expressament per a l’esdeveniment. Fou una festa magnífica, com feia anys que no recordava. No diré que a la festa tothom feia fotos, però sí que hi havia una bona part dels convidats que, bé amb una rèflex digital, amb una compacta o amb el telèfon mòbil, clicava ací i allà mentre ballava, enraonava o es feia el gintònic. Sí, quasi tots “feien fotos”, però —se m’acut pensar-ho ara—, potser només jo “era” fotògraf en aquell lloc i en aquell moment. I si ho era, no ho era només per haver muntat una mena de photocall amb unitats de flaix, paraigües, finestra difussora i spot per retratar tots els que hi anaven arribant, ni ho era per fer el reportatge de la festa. Si ho era, doncs, no ho era només per ser-ne l’únic que hi actuava “professionalment”. Si els altres feien fotos mentre es divertien, jo em divertia mentre feia fotos. No sé si se m’entén la diferència.

***

He dit que he hagut de corregir dossiers del meus alumnes. Una seixantena, si fa no fa, amb el treball final del curs, un projecte personal de documentació fotogràfica. Hi ha de tot. Alguns treballs són massa previsibles i tòpics, d’altres estan mínimament ben elaborats i només uns pocs treballs acaben, d’alguna manera, sorprenen-te. Potser enguany, només tres treballs m’han cridat l’atenció. Dos molt ben estructurats, originals, ben tractats i amb un grau de coherència bastant alt. Hi havia un altre, però, que, tot i certs defectes formals i algun error d’aproximació, tenia un interés particular i em donava a entendre que en aquell treball bategava l’ànima d’un fotògraf. En iniciar-se el curs, aquest alumne em mostrà algunes de les fotografies que havia fet, eren imatges en les quals hi predominava el desig de possessió de què parlava Sontag alhora que mancava una idea clara de construcció de la imatge. No obstant això, però, en aquest darrer treball —i espere que en això hi haja la influència de les meues classes— s’hi notava que havia començat a emprar la fotografia per simbolitzar i canalitzar una determinada experiència personal. Dit d’altra manera, començava a deixar de banda l’evidència visual i començava a donar tangibilitat a l’invisible, a una personal poètica. No és un treball acabat, complet —i així ho he dit al meu alumne—, però allà ja no hi ha algú que fa fotografies, sinó que comença a albirar-se algú que, amb el temps, pot arribar a ser fotògraf.