xè, quina llàstima!
© Francesc Vera: Recordant a Henry Fox Talbot. Les Palmeres (Sueca). 2012 (mòbil + instagram)
·
He llegit a Dpreview que una periodista i locutora de ràdio, Kate Bevan, ha publicat a l’edició digital del The Guardian un article en el qual diu que l’Instagram envileix l’autèntica fotografia perquè, segons diu, en tirar mà d’un aspecte vintage, els filtres emprats per l’aplicació no sols llencen a perdre les fotografies, sinó que desvirtuen la història que aquestes haurien de mostrar en donar-li a la imatge una “edat” distorsionada. És per això que, explica, aquestes imatges en són l’antítesi de la creativitat.
No fa molt ja vaig dedicar una entrada al tema i tinc la impressió que no podria afegir-hi molt més al que vaig dir aleshores, però com que sembla que la periodista fa una defensa de l’autèntica fotografia, he volgut anar a la font per veure si, enllà d’exposar les raons per les quals Instagram hauria de cremar en l’infern —i no crec que Minos li donés més d’una volta a la cua si se li posés l’aplicació al davant—, ens explica què entén per fotografia autèntica. Si ataca Instagram en base a la reiteració de l’efecte i a l’automatisme de l’acció, defensa, en justa lògica, una fotografia d’aspecte diferenciat i de procediment laboriós. És a dir, per a ella, les bones fotografies, les fotografies autèntiques, serien aquelles a les quals, mitjançant allò que se’n diu la post-producció, se les allibera de la uniformitat d’aspecte de les altres imatges que hom comparteix per les xarxes socials. Un argument que em fa pensar que Bevan apunta l’arc cap a una diana i acaba posant la fletxa en una altra de ben distinta.
Que moltes de les fotografies realitzades mitjançant telèfons mòbils i que es distribueixen per la xarxa Instagram resulten redundants no ha d’implicar que tota fotografia passada per aquesta aplicació haja de ser-ho necessàriament. Seria com dir que totes les fotografies que es feien amb pel·lícula pancromàtica de blanc i negre on s’emprava un filtre roig per enfosquir el cel eren redundants (ves per on ja ens hauríem carregat bona part de l’obra d’Ansel Adams). Ara com adés, la fotografia sempre ha tingut el problema de la redundància, però també, ara com adés, ha tendit a simplificar processos i estandarditzar accions, perquè les fotografies, al cap i la fi, no s’hi diferencien tant pel procediment emprat com per la mirada que les genera. Més encara, cabria la possibilitat que aquella autèntica fotografia que proposa la senyora Bevan acabara per arribar, després d’executar una dilatada sèrie d’intervencions sobre la imatge, al mateix lloc on Instagram arriba amb la sola acció de prémer un botó. També jo acabe dient el mateix amb que conclou Bevan: quina llàstima!
instantània, lectures, representació, tecnologia | Francesc Vera | 
8 agost 2012 0:12
Subscripció RSS
By microfragments, 8 agost 2012 @ 0:45
Fa poc ho parlava amb un amic. La tecnologia aplicada a la fotografia, a la música… no elimina la creativitat, que és el que dóna valor a l’obra en qüestió. Davant els avanços de la tecnologia, històricament, sempre hi ha hagut mostres d’un fort rebuig inicial per part de determinats sectors.
Salutacions des de Xàtiva.
By Isidre, 8 agost 2012 @ 0:49
El primer que he vist i m’ha retingut l’atenció ha estat la foto que encapçala l’article. I he vist una foto, no una instagramafia(?). I m’ha agradat molt. De l’article de The Guardian… no sé, ja n’estic cansat d’acollonits per la quantitat de fotos que es fan al món. Suposo que seria més fàcil si fotografiessin quatre. Més fàcil per escriure un cànon, una història amb quatre herois amb els que fer una salseta ben lligada. M’agradaria saber dues coses: què en pensa la Kate Bevan de l’Atget, posem pel cas, i si creu possible que emprant la Comic Sans es pugui fer bona literatura.
By Bicimann, 8 agost 2012 @ 10:44
Jo, per salvarguadarme d’aquests problemes fotogràfics, poso la càmera en “A”. Com aixó no es veu, sempre puc al.legar que el resultat es fruit d’una llarga reflexió filosòfica amb el meu “coach personal” de fotografia. Estic a punt de fer el proper pas, que es deixar de fer fotos. D’aquí endavant totes seràn fotos mentals… i evidentment… obres mestres!!! (L’autor avisa que aquesta opinió no té res a veure, ni remotament, amb l’article. Es fruit d’un reflexe pawlowià).
By Francesc Vera, 11 agost 2012 @ 13:14
Microfragments, és cert que tecnologia, ofici i creativitat són termes que interactuen entre sí però que d’alguna manera mantenen una certa independència. Es pot tenir ofici sense creativitat o tenir creativitat sense ofici, com també s’hi pot tenir totes dues coses juntes. ara bé, una cosa és certa, crec: sense tecnologia no hi ha fotografia. I com diu Isidre hi ha gent que, des de el mateix moment en què la fotografia s’hi fa pública, han pensat que hi havia un excés d’imatges fotogràfiques i s’han agafat a voler “depurar” la fotografia. Finalment, i encara que diu que les seues reflexions una mica “pawlovianes” no tenen res a veure amb el tema, Bicimann amb allò de posar la càmera en automàtic deixa constància d’una cosa: no hi ha manera de determinar (almenys visualment) si la fotografia resultant ha estat feta mitjançant una exposició manual o automatitzada, com tampoc no pot dir-se, en molts casos, si un efecte determinat n’és el resultat d’una intervenció laboriosa i personal o d’una acció estandad aplicada de manera automàtica.