el salvatge i la fotografia
© Francesc Vera: L’arquer de la Valltorta. 2012
·
Segons diuen, els filòsofs de l’antiga Grècia entenien que la capacitat de pensar, i per tant de comprendre, hi anava íntimament lligada a la mirada i que si alguns, com els sofistes, arribaven a conclusions falses era perquè la ceguesa no els hi deixava discernir-les de les veritables. Potser siga per això que Plató empra una metàfora tan visual com aquella del mite de la caverna i potser és per això que s’accepten les imatges, en tant que producte de la mirada, com a vehicle per arribar a la veritat de les coses. I, tanmateix, tot i apropar-nos-la i fer-nos-la comprensible, ni les imatges ni els mites són en sí veritat, sinó simples formulacions fícticies.
El mite, com la imatge, és una forma més o menys enginyosa d’explicar certes coses i certs fenòmens, però sobre tot és la manera d’assegurar-ne la pervivència, de guardar-ne la memòria, i no ens ha d’estranyar, per tant, que mites i imatges vagen de la mà en les ocasions més diverses. Mireu-vos sinó el de Perseu (que potser ja ens explica per sí sol el poder encissador de la fotografia). Com és sabut, Perseu, talla el cap de la Gòrgona amb l’espasa corba que li ha donat Hermes mentre aquella, en reflectir-se en l’escut brunyit d’Atenea que porta l’heroi, comença a petrificar-se. Segons Ovidi, en Les metamorfosis, la imatge del cap de la Medusa queda impresa a l’escut i amb ella la capacitat de la imatge de petrificar qui gose mirar-la, com li passa al rei de l’Atlas que queda transformat en serralada, o pel simple contacte com passa amb les herbes de vora mar amb què Perseu cobreix l’escut, que esdeven coralls en petrificar-se.
La imatge —i sobre tot la imatge fotogràfica—, és un artefacte que a més de preservar els fets extraordinaris, també comparteix amb el mite la capacitat de fer transcendir esdeveniments sense aparent rellevància. I, si els mites clàssics han generat (i generen, encara) imatges notables per a la història de l’art, caldrà fer notar que també hi ha imatges —sobre tot fotografies— que han permés l’aparició de una mitologia més contemporània. Com pot observar-se, s’hi dóna un constant creuament entre mite i imatge, però si haguera d’assenyalar on interactuen amb més intensitat, no dubtaria en assenyalar aquell del bon sauvage i la fotografia.
A mida que la societat esdevé més complexa i exigeix del ciutadà un compromís contractual on s’hi especifiquen tots els ets i els uts d’allò que a cada part correspon, apareix el concepte romàntic de l’home que viu feliç d’acord amb les soles lleis de la natura i la idea del bon sauvage s’hi torna apetible per a l’home civilitzat. El bon salvatge vindria a encarnar la utopia de l’harmonia universal, on l’equilibri natural entre l’emotivitat sincera i la racionalitat virginalment pura, adaptada a la natura, en serien els garants d’aquella llibertat que qualsevol mena de formació intel·lectualitzada constrenyeria. És per això justament pel que, pam amunt, pam avall, la fotografia encarnaria el mite del salvatge, perquè, a ulls d’una gran part de la gent, no és cap altra cosa que un exercici automàtic, simple i subjecte a les lleis físiques —naturals— de l’òptica, un exercici per al qual no cal cap mena d’aprenentatge ja que amb la simple intuïció s’hi bastaria.
Ara bé, permeteu-me d’assenyalar la paradoxa —heus ací la trampa afegida— segons la qual no és sinó quan més tecnificada està la fotografia —o més domini tècnic té qui l’executa—, que més automàtica s’hi torna. Com no és sinó quan més civilitzats arribem a ser que més ens apropem a trobar el bon salvatge que tots hi portem a dintre. El problema, però, ara com al principi, continua sent el mateix que a la caverna platònica: entendre que les fotografies, com els mites, en la seua fabulació necessaria, només tenen sentit quan tracten d’explicar d’alguna manera el món i desvetllar-ne el sentit de les coses mitjançant aquella mirada emotiva i personal que combina la percepció intuïtiva amb la reflexió intel·lectualitzada.
(Aquest text el vaig escriure per a La història del salvatge núm.1, edició d’artista amb fotografies de Xavier Mollà)
aprenentatge, art, ritual, tècnica | Francesc Vera | 
3 maig 2012 23:57
Subscripció RSS
By Andrés, 4 maig 2012 @ 10:12
Me llega en el mejor momento esta entrada. Hace unos días me tocó reflexionar lo suyo a cerca de la acción fotográfica salvaje, automática, como simple vehículo de coleccionismo de la nada.
De hecho, acabo de publicar en mi blog una cita de Susan Sontag, de la que extraigo y abandero la frase “…las imágenes no son un tesoro por el cual se necesite saquear el mundo”.
Gracias Francesc.
By Francesc Vera, 7 maig 2012 @ 11:44
De res, Andrés, m’alegra molt que t’haja aportat alguna cosa aquesta entrada. Una abraçada.