qüestió de fe

© Francesc Vera: Manifestació ultracatòlica davant la Presidència del Govern. Varsòvia. 2011

·

Oh sol que cures la vista emboirada,
m’alegres tant quan resols un dubte,
que, tant com saber, el dubte m’agrada.

Dante: Divina Comèdia

·

Convindreu que, per desimboldre’s amb una certa comoditat, és recomanable disposar d’un mínim de certeses, tenir una quota suficient de veritats assumides i inqüestionables. De fet, és una opció ben confortable gaudir d’un compacte sistema axiomàtic, ja que ens evita haver de considerar cap alternativa que no vinga recollida entre les opcions previstes, amb la  qual cosa guanyem temps i ens estalviem maldecaps innecessaris. Així, per exemple, com que tenim la certesa que un temps d’obturació curt evita les fotos mogudes, que un angular i un diafragma tancat augmenten la profunditat de camp i que un flaix amb difussor garanteix una imatge nítida i amb una il·luminació equilibrada, usarem aquests recursos tècnics per obtenir imatges ben executades sense haver de pensar-s’ho massa. I si, damunt, usem la regla dels terços per compondre adequadament la imatge podem tenir assegurada la correcció de la nostra fotografia. El domini de la tècnica, doncs, es considera bo perquè ens dóna seguretat, perquè ens evita dubtes i ens allibera de l’angoixa de la incertesa. L’efectivitat tan sols dependria, si això fóra d’aquesta manera, de l’ortodoxia amb que s’aplica, de la fe que qui fotografia puga tenir en el sistema.

L’ortodoxia, però, no és sant de la meua devoció —sóc un descregut, ja ho sabeu—, i a despit d’haver estat cridat per la revelació adamsiana sobre el sistema de zones i el nou testament sobre l’equilibri de l’histograma, malgrat saber de les bondats promeses pels profetes de la imatge impoluta, sovint peque d’heretgia i m’agrada, de vegades, d’assumir el risc de fracassar en la comesa obviant la norma establerta, qüestionant la fórmula prevista. I, si això no fos suficient encara, lluny de penedir-me’n, impenitent, m’hi obstine en actuar d’aquesta manera. Potser la meua fe —ni l’única ni la veritable— és una fe que fa bandera de la incertesa, que es deleix en el dubte, que més que partir d’una veritat va a la seua recerca. Amb el perill, evident, de no arribar a trobar-la.

• 

  By Manel, 19 gener 2012 @ 20:53

  Amen!!
  Per mi es un del atractius de la fotografia. Assumir els riscos. De fet, em sol avorrir la ortodòxia dels canons.

• 

  By Bicimann, 20 gener 2012 @ 8:20

  Pecadorrrrrr!!! No tens cabuda en la iglesia quimica-digital, normal-regularitzada! Al purgatori! Que les flames de la rectitut et purifiquin l’alma de les heretjies pronunciades! Cinccentes Regles dels Terços, quatrecentes Derecharé l’histograma t’ajudarán a trobar el camí del magnific sensor FF!
  Et Pixel te absolvo!
  Markus

• 

  By Ignasi Cebrian, 3 febrer 2012 @ 15:36

  La frontera és el millor lloc per ser creatiu.Trencar la norma pot ser una manera de creuar aquesta frontera.

• 

  By Francesc Vera, 4 febrer 2012 @ 11:31

  Certament, Ignasi, la frontera —sobretot per a la fotografia— és un lloc ideal per temptar la creativitat, però també és un lloc perillós, ja que pots caure, sense adonar-te’n, al costat inadequat. Potser per això mateix és tan atractiva i resulta tan difícil defugir-ne els encants seus.
  Markus, el purgatori és camí a la perfeccció, i allà ja no hi ha possibilitat de “pecar”, així que ja em veig abocat directament a l’infern!
  Ja veig, Manel, que compartim aficions.

Other Links to this Post