una presa de pèl fotogràfica
© Francesc Vera: Estudiants d’art. Gemäldegalerie. Berlín. 2005.
·
Imagineu-vos que una prestigiosa institució cultural programa una extraordinària exposició amb quadres d’una altra entitat també prestigiosa —el Louvre, posem per cas. Feu-vos la idea que una de les obres és, per exemple, La boixetera, de Vermeer. Representeu-vos la sala, perfectament ambientada i amb una acurada il·luminació, en una paret de la qual hi ha el quadre del pintor de Delf. Ara us aproximeu amb l’emoció continguda i, quan sou al davant, us adoneu que només és una còpia impressa. És segur que la indignació se us apoderaria. Afortunadament un despropòsit d’aquesta magnitud no és imaginable, perquè, és evident, cap institució amb una mica de seny s’hi atreviria. Així és, no gosaria fer-ho, a no ser que, en compte de Vermeer, de Picasso o de Klee, s’hi tracte de fotografia, perquè aleshores el públic se l’empassa sense tocar vores i no se n’adona de la presa de pèl.
Em direu exagerat, però tot ve a propòsit de l’exposició que una fundació —d’aquelles que produeixen exposicions importants i capten l’atenció del gran públic durant mesos per la importància de les obres mostrades— ha fet amb fotografies de Clifford, Laurent i altres fotògrafs del segle XIX, propietat d’una prestigiosa societat cultural estrangera, moltes de les quals mai no havien estat vistes a casa nostra. Amb aquests ingredients, qui que s’estime mínimament la fotografia deixaria d’anar a veure-la? No sempre hi ha l’oportunitat de gaudir de còpies al paper salat o a l’albúmina d’autors tan reeixits i en una tal quantitat! Però, ves per on, entre els plats oferits a la carta i els que s’hi servien a taula hi havia només un paregut qüestionable. I tan qüestionable! De les parets de la sala no penjaven les imatges originals —les quals s’havien quedat en casa del prestatari— sinó còpies escanejades de les fotografies, fins el punt de que alguna d’elles, de 9 × 13 cm en l’original, s’havia estampat a 50 × 70 cm, de manera que s’hi veia més la trama del paper sobre el qual estava estampada la fotografia que la pròpia imatge. La delicadesa de l’albúmina i la profunditat vellutada dels negres del paper salat eren impossibles de veure en aquelles còpies plotejades, però també l’excessiva ampliació trencava la tensió d’unes imatges concebudes per ser copiades per contacte. Però el que era més preocupant (tot i que en les cartel·les s’indicava les dimensions de l’original) és que l’espectador poc avisat entenia que allò eren els originals —i la publicitat i el títol de la mostra així ho deixaven entendre—, de manera que l’exposició era un frau, un engany, una falsificació.
I, això no obstant, alguns amics i coneguts aficionats a la fotografia han trobat l’exposició força interesant. Quan els he exposat els meus retrets (compartits amb d’altres col·legues) han considerat que tinc raó en el que dic, però em diuen a continuació que de tota manera resulta interesant de veure per la importància del document, per veure com era aquella Espanya del XIX. I és que el pes documental de la fotografia no sols sembla inel·ludible, sinó que, de vegades i per a segons qui, fa la impressió de ser preponderant. Així, doncs, permeteu-me de fer una pregunta, encara que siga una mica maliciosa: en una fotografia antiga —un daguereotip, posem per cas—, només hem de considerar com a document la imatge o cal pensar que la tècnica usada, el procediment emprat, el suport sobre el qual s’ha plasmat, també n’és part? Crec que la resposta a aquest interrogant és important perquè d’ella en dependrà la consideració en què s’hi tinga a la fotografia.
Tags: art, document, expressió, fotografia
document, Exposicions, història, original i còpia | Francesc Vera | 
17 desembre 2011 13:21
12 comentaris
Other Links to this Post
Canal RSS pels comentaris a aquesta entrada. TrackBack URI
Subscripció RSS
By Ricard Martínez, 17 desembre 2011 @ 14:09
Molt interesant. Aquest ús de la fotografía com a document fa, de vegades, que se li perdoni tot. Quan, cal una anàlisi detallada de la imatge per que la foto pugui ser estudiada com a document.
Em quedo amb ganes de saber més detalls sobre la expo en qüestió.
Salut, Francesc i bones festes.
Ricard
By Francesc Vera, 17 desembre 2011 @ 17:05
Ricard, com que ací m’interesa més abordar-ho des d’un punt de vista “general”, t’envie un correu amb els detalls sobre el fet puntual.
Bones festes a tu també!
By josele, 17 desembre 2011 @ 17:49
Penso també que es MOLT IMPORTANT, i per aixó anim@ a tothom a pasar a paper les fotos per ensenyar-les.
By Bicimann, 17 desembre 2011 @ 22:32
Interessant pregunta final! Penso que es podrà anunciar i exposar originals o reproduccions. La primera tindrà un valor documental més profund, ja que inclou el resultat i material del procediment original. Mentre la segona queda en un pla més superficial, servint perfectament com a medi informatiu. Lo important es no donar gat per llebre!
By Jep Martí, 18 desembre 2011 @ 0:09
És evident que la resposta a la teva pregunta només pot ser una: cal reivindicar la importància del objecte fotogràfic, fins i tot més enllà del segle XIX, fins i tot, en moltes ocasions, més enllà de la imatge fotogràfica que conté aquest objecte. On és aquesta exposició?
By Manel, 18 desembre 2011 @ 10:39
Per anar a veure copies escanejades, em quedo a casa i les veig en el monitor del meu ordinador. I pitjor si, a sobre, fan pagar.
Respecte a la pregunta que formules, crec que precisament, les copies històriques, a mes de ser documents d’èpoques pretèrites, son la evidencia material de l’assoliment tècnic dels nostres avantpassats. Crec que tenim que gaudir d’elles tant com les imatges que plasmen.
By Bicimann, 18 desembre 2011 @ 22:30
Algú ha plantejat al comissari espanyol de la exposició les deficiències de la mostra? Amb el merit acadèmic que te, deu tenir les seves raons.
Markus
By Francesc Vera, 21 desembre 2011 @ 8:41
Gràcies pels vostres comentaris, Josele, Markus, Jep i Manel. Us desitge un bon Nadal a tots.
By Francesc Vera, 22 desembre 2011 @ 23:08
Aquesta tarda he vist una altra exposició, en aquest cas de temàtica local, en la qual també s’han escanejat fotos antigues de petit format i s’han ampliat fins a tal extrem que era més visible que la imatge el soroll provocat per un escanejat a una resolució excesiva (d’una foto en format de tarja postal s’ha arribat a fer una ampliació de 2 metres!).
Per resumir l’exposició només he trobat una frase feta valenciana: pallorfa gran, panolla fofa.
By Bicimann, 22 desembre 2011 @ 23:34
Després de rumiar molt sobre la qüestió que comentaves al post i ara en el comentari, pensant que no ens podem trobar davant d’una casualitat, donat el cas que sembla que es repeteix el mateix patró, tinc la sospita que estem davant d’una tendència artística nova, una corrent que pot ser, Francesc, acabes de descobrir: L’EXPANSIONISME! Còpies enormes d’arxius minúsculs!
)
Bona nit, bones festes, bon any i bon humor!
Markus
(Quan escrius en valencià, no t’entenc
By Francesc Vera, 23 desembre 2011 @ 10:14
Markus, per si et cal la “traducció”
:
La pallorfa (deformació popular de pellorfa) és l’embolcall de certs cereals com el blat de moro (o dacsa com diem els valencians).
La panolla, també dita panotxa, és, segons el diccionari, la infrutescència del blat de moro.
Aleshores, l’expressió “pellorfa gran, panolla fofa” vindria a ser-ne l’equivalent del que els castellans diuen “caballo grande, ande o no ande”, però en una versió més agrària.
Bon Nadal, Markus!
By PEP APARISI, 23 desembre 2011 @ 17:26
Tens tota la raó és una PRESA DE PEL FOTOGRAFICA DE LES GRANS, ja ho hem parlat fa poc, per la teva informació, sol•liciti via correu electrònic abans de la inauguració al Centre Cultural Bancaixa i al seu comissari Joaquin Bérchez que és el que anàvem a veure, sense rebre cap resposta, i un vegada vista l’exposició, primer d’Alacant y despres la de Valencia, expressi a través d’uns impresos que havia a recepció la meva opinió sobre això, expressant a la meva manera la presa de pèl, encara estic esperant resposta. Pel que fa ala exposició de Gandia que vas vore ahir, és que som de poble. Parlem