realitats i fantasies
© Francesc Vera: Magranes. 2005
·
Hi ha la creença —bastant comuna, em sembla— de què l’interés d’una fotografia rau en la cosa fotografiada, perquè digueu-me, pot comparar-se l’oferta setmanal d’un supermercat a una col·lecció de joieria? Direu que no hi ha color, i potser tindreu raó. Fins i tot Susan Sontag, als textos de la qual sempre s’hi torna, va dir que, en fotografia, el tema sempre en determina el resultat. Serà per això que certes especialitats fotogràfiques, tocades com estan d’un cert glamour, resulten més abellidores que d’altres més corrents o prosaiques.
Fotografiar pebrots, margarides o congelats difícilment pot ser comparable a retratar models en negligé, pensareu, però, això no obstant, només cal mirar les fotografies de Weston, de Mapplethorpe o d’Irving Penn per fer grinyolar la creeença. Perquè, hi ha cap imatge capaç de superar la sensualitat dels pebrots del primer, cap foto amb més bellesa continguda que una flor del segon o que siga més sorprenent que els cubs d’aliments congelats del tercer? En realitat, els queviures poden ser tan estimulants com el motiu més reeixit i, tanmateix, fotografiar sostenidors i calçotets pot esdevenir tan rutinari com retratar un pot d’espàrrecs, perquè, en el fons, tot i que el tema puga condicionar-ne el resultat, no s’hi tracta únicament de quina cosa fotografiem sinó també de la manera com ho fem.
Sembla, doncs, que ens trobem davant d’una paradoxa més: hi ha certes coses, idealitzades, que s’ens fan abellidores de fotografiar perquè ens sedueixen i semblen apropar-nos, en fotografiar-les, la fantasia inabastable, però hi ha també les coses comunes, quotidianes, que en ser fotografiades poden, des de la seua tangibilitat indefugible, satisfer les fantasies més inimaginables. Potser al cap i la fi, la fotografia no siga cap altra cosa que l’aporia on, de la mateixa manera que s’hi fan reals les il·lusions, les realitats esdevenen fantasies.
Tags: aporia, expressió, forma, seducció
forma i fons, mirada | Francesc Vera | 
23 novembre 2011 13:19
Subscripció RSS
By Isidre, 23 novembre 2011 @ 21:28
Just era ahir que em rellegia a Gisèle Freund. Diu que li va dir Malraux: “Hi ha dues maneres de considerar aquesta qüestió. Un fotògraf pot ser un bon artesà o un artista. L’artesà és el que realitza un bon treball, tècnicament correcte. Però, si a través de les seves fotos transmet idees, imatges noves, en tal cas, és un artista”. Transcendir allò representat (com provocar l’excitació sexual fotografiant el teu pot d’espàrrecs, posem pel cas), aquesta és la qüestió…
By Francesc Vera, 24 novembre 2011 @ 8:49
Eixe és el rovell de l’ou de la qüestió, Isidre.
By Bicimann, 24 novembre 2011 @ 12:01
Penso que hi han generes fotografics que no admenten ni la aporia ni la transcendencia, vetats fins i tot pels artistes més artistes.
Markus
(Pensava en la fotografia mèdica. Precisament en les fotos en primer pla de afectacions cutánies d’un manual que va caure en les meves mans quan era adolecent i que encara no he oblidat. Però igual només es questió de temps. Fins que la voracitat consumista i exhibicionista d’autors i espectadors s’apoderi dels racons fotografics innombrables.)
By Francesc Vera, 24 novembre 2011 @ 21:09
Markus, no dones idees, no dones idees…, que pots trobar-te el manual de dermatologia a gran format penjant de la galeria més chic quan menys t’ho esperes.
Recorde que allà pels anys 80 vaig trobar una exposició a Arles d’un paio que retratava els cadàvers de la Morgue, molt abans de que ho fera l’Andrés Serrano.
By Manel, 27 novembre 2011 @ 10:10
En tot el temps que porto familiaritzat amb la meva inquietud per la fotografia, mai havia vist sintetitzat tant clarament el concepte del acte fotogràfic … L’aporia on, de la mateixa manera que s’hi fan reals les il·lusions, les realitats esdevenen fantasies.
By Francesc Vera, 27 novembre 2011 @ 10:57
Manel, gràcies pel teu comentari, no saps de quina manera m’afalaga això que dius. Però potser, amb la frase, només he trobat una manera més sintètica de dir el que segurament ja s’havia dit, més o menys, en algun que altre lloc.
By Manel, 27 novembre 2011 @ 21:28
Amb permís:
http://manelcom.blogspot.com/2011/11/aporia.html
By Francesc Vera, 27 novembre 2011 @ 22:00
Molt agraït per la citació, Manel. La teua foto és una magnífica explicació visual del concepte.
By Isidre, 29 novembre 2011 @ 15:28
Ai, Francesc… Quin rebost d’idees que estàs fet…
By Francesc Vera, 29 novembre 2011 @ 22:01
Isidre, no et penses, tu que em mires amb bons ulls. En el rebost només hi ha unes quantes (poques) idees, el que passa és que de tant en tant se m’acut cuinar-les amb un brou diferent.
By Theresia Kalogeropoulos, 24 desembre 2011 @ 11:04
No sabria si dir-li natura morta, que sembla tan real que fa tremolar la llum sobre els grans de la magrana!
By Francesc Vera, 24 desembre 2011 @ 12:15
Theresia, moltes gràcies per l’elogi. El problema de la denominació podríem resoldre’l dient-li “bodegó”, que és més nostre, ja que això de natura morta sembla ser una denominació flamenca o anglosaxona.
Una alegria trobar-te per aquest lloc i un plaer tenir-te de lectora.
By Theresia Kalogeropoulos, 20 gener 2012 @ 21:15
Salutacions,
vaig estar pensant en la denominació i he trobat que encara millor que el mot espanyol “bodegó” ho és el terme amglosaxó “still life”, en el que si bé es refereix al mateix, és una mena de dir que “encara viu” i no està realment mort. Tal qual la mervallosa fotografia!