fotografia fine art

© Francesc Vera: Bar El Faristol, Altafulla. 2011

·

Buscant per la xarxa informació sobre sistemes d’impressió fotogràfics trobe aquesta assenyada sentència: «una fotografia acuradament impressa* és un objecte que expressa bellesa i excel·lència. La diferència que hi ha entre una impressió correcta i una d’excel·lent resulta, si no impossible,  subtil i difícil per ser descrita amb paraules. Davant d’una fotografia acuradament impressa  s’hi produeix una sensació de gaudi —i un cert neguit davant d’aquella que no assoleix la qualitat òptima». La cita, és evident, pertany a Ansel Adams, el qual, ja ho sabeu, ha estat  el paradigma de la perfecció tècnica, si més no, de la perfecció tècnica en la fotografia en blanc i negre.

Se suposa que tota disciplina demana de qui la professa el domini, entre altres coses, de la tècnica que li és pròpia. Ja dic que se suposa, perquè entre qui s’aplica fins l’obsessió perfeccionista, com Ansel Adams, i qui negligeix els aspectes més bàsics hi ha un ventall de possibilitats tan ample que permetria d’establir un fum de categories distintes. Però, això no obstant, hi ha una pregunta que se’m fa imprescindible: és possible el domini de tota la tècnica que una disciplina, com ara la fotografia, demana? Dit d’altra manera, és possible dominar totes les tècniques fotogràfiques? O millor encara, cal dominar-ho tot, en fotografia, per ser un bon fotògraf?

Quan Adams desenvolupà el famós Sitema de Zones buscava el control sobre els materials sensibles i poder preveure’n el comportament que tindrien en funció d’unes determinades variables (en la meua biblioteca hi ha, des de fa anys, La càmera, El negatiu i La còpia, els tres volums fonamentals de la proposta adamsiana, en la impecable edició italiana, en tapa dura, de Zachinelli), però mai no es va preocupar, segons tinc entés, per com s’havia d’iluminar en l’estudi una fotografia de modes. Cartier-Bresson, en canvi,  mai no va sentir interés per provar els efectes d’un revelador determinat ni per positivar les seues fotografies (com pinzellada divagatòria, diré que he tingut alumnes que s’han escandalitzat, crec que sense motiu, en saber que molts fotògrafs no revelaven les seus fotos). Podria considerar-se, doncs, que un fotògraf ho seria sempre de manera parcial —si atenem al seu domini tècnic—, ja que sempre hi hauria cert aspecte o determinada especialitat que no dominaria. Però hi ha quelcom d’immutable —pense—, alguna cosa que perdura independentment de l’especialitat a què el fotògraf s’hi dedica i és l’interés perquè la imatge final responga el més fidelment possible a la mirada que la genera. I en això la dèria perfeccionista d’Ansel Adams s’hi correspon amb la de Cartier-Bresson en exigir del laboratorista la subtilitat de grisos més ampla possible.

L’estatut de la fotografia permet que la informació continguda per la imatge —formal i conceptual— s’hi mantinga, bé que mal, de manera independent al suport en què s’hi mostra (impressió fine art, catàleg, pantalla de l’ordinador…), però, malgrat això, hi ha una altra mena d’informació, de caire purament estètic, que depén de la forma en què s’hi presenta. És per això que  quan som davant d’una fotografia determinada, no és només la imatge la que ens captiva, sinó que també ens crida l’atenció la cura que hom ha posat en executar el resultat final que ens permet de visualitzar-la. És per això, per l’essència paradoxal del mitjà, que davant d’una platinotípia de Mapplethorpe o d’una albúmina d’Atget ens en delim d’una manera dual, doncs no sols es tracta de la mirada que ens arriba sinó també de la manera com aquesta mirada ens ha estat traslladada.

* “Fotografia acuradament impressa” és la millor traducció que he trobat al terme anglés fine print.

• 

  By Manel, 12 novembre 2011 @ 9:36

  Ara em ve a la memòria “Arxiu d’ombres”, fotografies de Toni Catany. Eren unes copies al platí/pal·ladi que em van emocionar d’una manera que no es la mateixa que sento veient les mateixes fotografies al monitor del meu ordinador:

  http://www.validfoto.com/cat/exposicion-ficha.php?id=16

• 

  By Bicimann, 13 novembre 2011 @ 16:07

  Fine Art – Sí, en quant a controlar tot el proces fins a la foto final i obtenir un resultat satisfactori.
  Fine Art – No, en quant a aconseguir una “marca” i un preu final de la foto més elevada, sense que sigui justificat pel contingut de la mateixa.
  Markus

• 

  By Francesc Vera, 13 novembre 2011 @ 19:34

  Manel, Toni Catany és paradigmàtic en aquest aspecte, ja siga en les còpies al platí/pal·ladi o en les còpies fresson.
  Markus, completament d’acord. Hi ha certs tocs de qualitée que amaguen un contingut buit o un simple interés mercantil (i no sols en la fotografia).

• 

  By Manel, 13 novembre 2011 @ 20:34

  Entenc doncs que els paradigmes de Catany es classificarien en el “Fine Art – No” de Markus.

• 

  By Francesc Vera, 13 novembre 2011 @ 21:56

  De cap manera Manel, crec que les fotografies de Toni Catany són paradigmàtiques pel que fa a la concreció de la bellesa del suport en consonància amb el contingut de la imatge. Per a mi, la major part de les seues fotos (almenys d’allò que jo li he pogut veure) entrarien dintre del paradigma “fine art -sí” de Markus. El “fine art -no” jo el veuria més aviat en aquelles demostracions de tècnica que no són cap altra cosa que focs d’artifici, on només hi ha les bondats del suport i no les de la imatge. No sé si m’acabe d’explicar…

• 

  By Manel, 13 novembre 2011 @ 23:34

  Perfectament Francesc. Crec que he estat jo el que no ha entès la primera resposta.

Other Links to this Post