mirar i no veure
© Francesc Vera: Autoretrat, Montecarlo. 2010
·
Sóc de l’opinió que cal diferenciar entre visió i mirada. Entenc la visió com a quelcom fisiòlogic, mentre que la mirada, per a mi, implica una acció volitiva i, per tant, una intencionalitat. La visió és funcional, ens serveix per desenvolupar-nos en la nostra vida quotidiana, per evitar-nos d’ensopegar amb una farola, per exemple, o per deturar-nos a temps davant un semàfor en roig. La mirada, en canvi, és pulsió, desig, emotivitat… La gent, doncs, hauria de veure allò que se li posa al davant, però només miraria allò que li vinguera de grat. O no?
Dies enrera hi hagué unes jornades de fotografia a la Universitat Politècnica de València sobre la difusió de la fotografia a Europa. En la jornada inaugural, un representant de l’administració que, evidentment, no tenia ni idea de fotografia, tirà mà del tòpic i digué que els fotògrafs erem una gent que vèiem el que els altres, encara que miraven, no vèien. Aquesta frase, dita per dir i per ensabonar els presents, feia la impressió, a primera vista, d’invertir el sentit dels termes i de confodre allò que implica “veure” i “mirar”. No sé si algú parava atenció a aquelles paraules. Jo, però, tinc tendència a revisar-me les conviccions si hi ha res que hi puga obrir-ne una escletxa, si m’hi aconsegueix apuntar un mínim badall de contradicció. Les erudites intervencions posteriors em reafirmaven en el que ja coneixia, tot i aportar-me certs detalls nous, però aquella intervenció de compromís, institucional, protocolària i sense gaire interés de l’acte inaugural, m’havia fet reflexionar.
La visió, que ens serveix per relacionar-nos i interactuar amb el que ens envolta, és prospectiva i s’orienta cap a l’exterior. La mirada, en tant que pulsió, no solament parteix de la voluntat individual sinó que s’adreça a l’interioritat de qui mira i és, fonamentalment, introspectiva. Seria possible, aleshores, mirar sense veure? Sempre he considerat que la fotografia respon més a la mirada que a la visió, però sovint parlem de la “visió fotogràfica” com el fonament de la mirada del fotògraf. Una contradicció? O és una paradoxa més de la fotografia?
Em sembla que, per molt que reivindiquem la mirada com la pedra angular de la fotografia, la visió mai no podria ser obviada, doncs no hi hauria una sense l’altra. Tot aquell que té ulls, d’una manera o altra, mira. I molts, quasi tots, fan fotografies. Si fotografiar duu implícita la mirada, hauríem de concloure que qui fotografia mira. Però percebem, no obstant, certes diferències, subtils en ocasions, importants la major part de les vegades, entre qui simplement fotografia i qui és fotògraf (insistiré, si cal, una altra vegada, en què el terme “fotògraf”, per a mi, es situa enllà de la professionalitat o de l’amateurisme). I aquesta diferència no depén ni del domini tècnic ni dels recursos tecnològics que hom tinga al seu abast. Potser aquesta, subtil o notòria, diferència es reduesca al fet, simple i complex alhora, de què el fotògraf ha aprés a veure mentre mira.
Tags: autoretrat, la mirada, pulsió, veure
mirada | Francesc Vera | 
13 setembre 2010 12:52
5 comentaris
Other Links to this Post
Canal RSS pels comentaris a aquesta entrada. TrackBack URI
Subscripció RSS
By Jordi Busqué, 13 setembre 2010 @ 17:27
Jo sempre he entés que mirar vol dir dirigir els ulls cap a alguna cosa; i veure vol dir adonar-se del significat d’allò que estàs mirant.
Potser ho tinc mal entés?
By Bicimann, 14 setembre 2010 @ 9:34
Suposo que es lo mateix amb l’oide: sentim un mun de sons, però només escoltem lo que ens interessa. I sense visió no pot existir mirada!
By SERGI PASCUAL TUR, 14 setembre 2010 @ 21:38
En primer lloc, felicitar-vos pel blog…Aquest text em resulta molt interessant. Visió i mirada són dues coses ben distintes…Mirar, suposa certa intencionalitat que requereix de la visió. Sense visió no pot haver mirada. Jo em pregunte: quin criteri hi ha per definir una bona mirada? Què podria ser considerat una bona fotografia? De vegades no em queden clars els criteris que ha de tenir una peça artística, en aquest cas; la fotografia…
By Alberto Tallón, 16 setembre 2010 @ 0:04
Una reflexió molt intresant. La mirada comporta una implicació, una interpretació del que tens al davant. Darrera la mirada hi ha el bagatge cultural de cadascú, entenent cultural no en un sentit intelectual, sinó com el conjunt de coneixements adquirits, conscient o inconscientment. En sociologia també es parla de la mirada sociologica. Tot i això, és ven cert que en ocasions, es pot mirar i no veure res…
salutacions!
By Francesc Vera, 17 setembre 2010 @ 9:34
Jordi: d’alguna manera i simplificant una mica vindria a ser com dius. Des d’eixa posició podria entendre’s perfectament allò de “mirar i no veure”.
Markus: segurament pot aplicar-se a totes aquelles funcions fisiològiques (animals) que podem racionalitzar (o no), ens pot passar amb l’oïda, amb el tacte, amb el gust…
Sergi: em sembla que no hi ha una messura rígida ni fiable per quantificar si una mirada és o no de bona qualitat (fa temps vaig escriure un post on parlava d’això: quantificant la qualitat). Crec que l’única manera de generar un bon criteri al respecte és l’estudi del medi, la comparació i, açò crec que és important, l’emoció.
Alberto: molt d’acord en què “cultural” no implica “intelectual”, em resulta molt interesant allò que hi aportes de la mirada sociològica. Potser la fotografia també està tocada d’eixa mirada sociològica que ens fa veure determinades coses quan mirem i que, tanmateix, ens fa obviar-ne d’altres.
Gràcies a tots per les vostres aportacions.