prosumidors i prosumers
© Francesc Vera: Maqueta al Palau dels Papes, Avinyó. 2010
·
A hores d’ara, quan fa més de segle i mig que es donà a conéixer la fotografia i en un moment en què resulta difícil trobar ningú que no haja fet mai una foto, hom pot arribar a pensar que ja tot està dit en aquesta disciplina i que, parafrassejant Sontag, ja no deu haver en el món un sol bri d’herba que no haja estat fotografiat. Perquè hi ha ningú que puga determinar quantes fotografies hi ha, no ja de París, sinó de la torre Eiffel, no ja de Londres, sinó del Big Ben, no ja de Roma sinó del Coliseu? Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant per constatar que no hi ha turista sense càmera i que, curiosament, cada vegada més abunden les càmeres rèflex digitals d’aquelles anomenades prosumer.
L’origen de la paraula prosumer, en cada una de les dues accepcions que hi dóna la wikipèdia, ja ens dóna què pensar. D’una banda s’entén com a “prosumer” o “prosumidor” algú que és a l’hora productor i consumidor, ell mateix, d’allò produït, algú que, en el fons, ben bé podria entendre’s com a un bricoleur. Però, per altre costat, el neologisme s’empra també com a contracció de les paraules “professional” i “consum”, i vindria a donar nom a aquell producte relativament econòmic que sota certes formes professionals s’hi destina a un consumidor amateur i ocasional. Un aparell fotogràfic prosumer respondria a aquesta darrera accepció del mot, però el “fotògraf prosumidor”, en la mida en què produeix imatges destinades de manera exclusiva, o quasi, a ser consumides per ell mateix i pel seu entorn més immediat, agafaria aquella interpretació primera.
Si algú ho volgués, potser podria avançar-s’hi una hipòtesi mitjançant la qual ja hi hauria prosumidors abans de la fotografia digital. No ho negaré, però em sembla percebre una diferència, que si potser no és fonamental, sí que em sembla el suficientment rellevant: els procediments químics en limitaven bastant l’accés a aquesta pràctica i la fotografia de bricoleur s’hi donava només en el terreny de l’aficionat (cal dir que en fotografia sempre hem entés l’aficionat com aquella persona que, dedicant-s’hi en el temps de lleure, pot arribar a un domini tècnic i visual proper, si no igual, al del professional, que generalment s’associa a certes entitats amb d’altres aficionats i que gaudeix d’una mínima cultura fotogràfica). L’aficionat, a més a més, realitza fotografies amb una determinada intencionalitat, encara que aquesta només siga la d’adquirir notorietat i reconeixement entre els seus iguals en els concursos socials, locals o nacionals que les distintes entitats convoquen periòdicament, superant per tant l’estadi de l’autoconsum.
La tecnologia digital ha apropat la fotografia a una mena d’usuari familiaritzat amb el llenguatge informàtic i acostumat a passar hores i hores davant l’ordinador, ja siga per feina o per pura distracció. La fotografia, doncs, esdevé per a ell, una distracció més, i és ací on, em sembla, apareix el prosumidor. Diguem-ho clarament, el prosumidor seria aquell usuari que no té cap intenció fotogràfica, que no disposa d’una cultura visual i que l’únic alicient que hi troba és el de la joguina tecnològica. El prosumidor és un amant de la tecnologia que si fa fotografies és per allò que té de tecnològic i que si la tecnologia li ofereix d’ací a uns anys una joguina més atractiva, deixarà oblidada en un racó aquella càmera prosumer que tant l’havia seduït i no dubtarà en fer-ne el canvi. El problema, però, és determinar com l’actitud del prosumidor afecta al desenvolupament de la fotografia, saber si el gust pels HDR i altres efectes tecnològics d’aquests bricoleurs, si la reiteració de formes i temes d’aquests usuaris, tindrà cap mena de conseqüencia sobre la fotografia conscient que s’interroga a ella mateixa com la tingueren els snapshoots, aquelles imatges maldestres i casuals dels primers fotògrafs aficionats de l’entresegles. Sincerament, hi ha moltes i magnífiques imatges fetes amb aparells prosumer (jo mateix els he emprat), però les imatges dels prosumidors no m’interesen gaire i afortunadament, com algú ja ha apuntat, la gran part, per la manca de costum de fer còpies de seguretat, s’hi perden quan els discs durs o els cd’s on es guarden peten. Però seríem una mica inconscients —i incosistents, també— si no comencem a interrogar-nos sobre com aquesta mena de fotografia afectarà l’evolució de la fotografia, a preguntar-nos de quina manera pot determinar-ne l’ús i la funció d’aquesta, a no ser que vulga’m córrer el risc d’acabar sent també els únics consumidors de les nostres pròpies fotografies.
concepte, ús i consum fotogràfic | Francesc Vera | 
23 agost 2010 20:31
4 comentaris
Other Links to this Post
-
Prosumidors i prosumers — 24 agost 2010 @ 22:34
Canal RSS pels comentaris a aquesta entrada. TrackBack URI
Subscripció RSS
By Bicimann, 24 agost 2010 @ 13:09
Espero que les incognites plantejades, les resoldràs en un pròxim post! I estic convençut que aquesta fotografia del prosumidor influeix per mal o per bé, ja que com per principiants com jo son la base de la que ens volem distanciar per fer fotos de més significat, per mostrar a un public més ampli. D’altra banda recordo del curs “Fotografía narrativa” amb en Ángel Albarran, que ens va mostrar l’obra d’una fotografa d’aparença “prosumidor”, però que estavan completament construidas. Com sempre: més preguntes que respostes!
By Francesc Vera, 25 agost 2010 @ 18:03
Què més voldria jo, Markus! També a mi sol passar-me sempre que trobe més preguntes que respostes. De tota manera, si se’m demana una opinió (i una opinió mai no té, ni pot tindre, categoria “científica”) podria dir que hi ha una certa tendència a fer una mena de fotografia “tecnològica”, és a dir una fotografia on l’única cosa que atreu o que l’única qualitat que s’hi persegueix és la del recurs emprat i no la de la reflexió plàstica, artística o fotogràfica i que aquesta mena d’imatges tindrien poc a veure, en principi, amb la reflexió fotogràfica, ja que sovint parteixen d’un desconeixement absolut dels seus principis i de la seua història. Però, podria ningú dir que aquestes tècniques o aquests usos de la foto digital no trobaran alguna aplicació científica o de qualsevol altra mena? Podríem estar segurs de què no afectaran el gust del consumidor de fotografies i que no seran emprades per les agències publicitàries, per les revistes de viatges, etc? En la dècada dels 70 s’hi posaren de moda les fotos granulades, fins i tot s’empraven retícules per exagerar el gra de les imatges, també s’estilava el contrast dur… Potser d’aquella estètica haja quedat poca cosa i siguen poques les obres que s’hi mantenen vigents, però allò feu que el gra s’acceptés com a legítim element de creació fotogràfica… És a això al que em referesc quan faig esment dels snapshoots imatges sense interés, sense tècnica, sense reflexió, però que inspiraren d’alguna manera maneres de fotografiar com la street photography. No sé si m’explique…
By Bicimann, 26 agost 2010 @ 16:02
Sí, sí, Francesc. T’has explicat molt bé. El conjunt de tots els que fotografiem i consumim fotografia, fem que la objecte dels nostres desitjos (la fotografia) evolucioni. Tothom aporta lo que pot. Desprès depen dels vanguardistes l’experimentació amb les modes fotogràfiques populars per passar-les pel filtre de l’estética i utilitzar-lo en les seves obres. …i al cap de quinze anys ens mirem la producció de l’avantguarda i veurem lo que ha perdurat. (No ens podem imaginar un bracketing des 3, 5 o més fotos muntades en linea i al final una HDR fina, equilibrada i ben treballada? Si ens posem en el tema, igaul en podem fer rics!
)