agafar la realitat pel coll

© F. Vera: Informació turística Castell de Praga. 2007

·

“(…) tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.”

Josep Pla (La Veu de Catalunya, 14-11-1928)

.

Farà cinc anys, més o menys, que la galeria Railowsky de València, per commemorar el seu 20é aniversari organitzà una exposició col·lectiva sota el nom de La imatge inquieta. Hi vaig participar. La meua aportació fou una fotografia positivada sobre paper baritat al bromur de plata, feta amb una Leica M4-p amb un Summicron de 35 mm i pel·lícula Ilford FP4 revelada amb Kodak HC-110 a la dilució E, una cosa que, segons a qui i a hores d’ara, els podrà semblar pura arqueologia fotogràfica. El meu cas, però, no era excepcional, doncs hi havia un predomini d’aquesta mena d’imatges, tot i que ja se’n veia alguna captada amb càmera digital. De fet, també jo havia començat feia un temps a emprar un aparell digital per determinades coses. El cas és que hi hagué algú que davant les imatges digitals de l’exposició deixà caure: “això jo ja no m’ho puc creure, perquè això ja no és real!”. No sabria dir quin era l’alt grau de realitat que per a aquest home tenien els grans dels halurs de plata, però puc afirmar que els hi negava la més mínima quota als pobres píxels.

És clar que la desconfiança que molts han mostrat, i que alguns encara mostren, ha vingut donada per l’aparent facilitat amb què els procediments digitals permeten la manipulació de la imatge, però cal dir, igualment, que eixa facilitat no implica necessàriament que s’hi haja hagut d’intervindre. Almenys que s’hi haja intervingut en la manera que el comú de les opinions entenen la manipulació fotogràfica, perquè fotografiar —independentment de què s’hi faça amb halurs de plata o amb píxels— ha d’implicar un cert posicionament davant del tema, una determinada manera d’interpretar-lo, una mena de “manipulació”, en definitiva. I és que de no ser així, quina gràcia tindria això de fer fotos?

Hi ha disciplines en què, almenys aparentment, la realitat és prescindible, però el fotògraf depén íntegrament de la realitat externa i, és evident, no pot defugir el compromís d’agafar la realitat pel coll perquè fotografiar (i crec que a hores d’ara ja ha quedat meridianament clar que fotografiar no consisteix únicament en prendre fotos) suposa posar en marxa uns mecanismes intel·lectuals severs sense els quals hi podria haver fotografies, però mai no hi podria haver Fotografia. Ara bé, significa això que és “real” la fotografia? Vol dir que la fotografia, en agafar-la pel coll, ha de procurar ser la realitat mateixa? No ho veig tan clar jo això. Si l’ataquem d’aquesta manera és per interrogar-la, per interpretar-la, per comprendre-la, per robar-li el secret, per treure-li el suc, en definitiva. I, si se’m permet un símil culinari, la fotografia vindria a ser a la realitat el que un plat ben condimentat és als ingredients emprats per a confegir-lo: una cosa igual però, alhora, tan distinta…

• 

  By Juan Armenteros, 11 juliol 2010 @ 10:20

  Aquell home no captava que respecte d’allò fotografiat la “irrealitat” era idèntica en la fotografia química i la digital. I a més a més tan irreal que s’asustaria si arribara a prendre’n consciència. En ocasions la fal·lacia del realisme ingenu dominant queda palesa en fotos on la manipulació és més evident. La Fotografia és “altra” realitat, realitat nova, creada, perceptes que dia Deleuze. I com podria esdevindre altra cosa?

Other Links to this Post