punt de vista

Fotografia reproduïda avui a diferents diaris (foto J. Barbancho/Reuters)

·

Pel que es veu, ahir hi havia qui cel·lebrava el dia de las fuerzas armadas. Que tots els diaris, ja foren de tirada “nacional” o local, dugueren avui, en portada o en pàgines interiors, la notícia no resulta sorprenent, que tots la il·lustraren amb la mateixa fotografia ja tampoc no ho és. Malauradament.

Algunes capçaleres han emprat una fotografia de J.M. Vidal distribuïda per Efe, mentre que d’altres en publicaven una de J. Barbancho facilitada per Reuters. Això no obstant, però, a un ull poc avessat li podria semblar que totes dues són una mateixa fotografia. I de fet ho són. Entre totes dues hi ha només la lleugera distància temporal d’una mil·lèsima de segon i d’un parell de passes, com a molt. Fins i tot, m’atreviria a dir que la distància focal emprada en tots dos casos és idèntica.

Quan treballava en la tesi doctoral, centrada en la fotografia a la revista Estampa, vaig trobar una fotografia signada pel tàndem format per Contreras i Vilaseca en què els guàrdies d’asalto treien el cadàver d’un dels rebels de la intentona militar del 32 que es feren forts a l’edifici de Correus a Madrid. La foto en qüestió era pràcticament idèntica a una altra, més coneguda, d’Alfonso, però potser, com aquestes, podríem trobar-ne encara alguna més. Ambós fotògrafs s’havien situat, pràcticament, l’un a tocar de l’altre per prendre la foto i, a més a més, es notava que els guàrdies s’havien deturat un moment perquè els fotògrafs, situats en bateria al seu davant, en captaren la instantània. Vaig entendre que això es devia, no només a uns condicionants tècnics, sinó, i sobretot, a les rutines de treball d’uns fotoperiodistes equipats, encara aleshores, amb aquelles voluminoses Graflex muntades sobre trípodes de fusta. Era una manera de treballar que aviat desapareixeria, no sols per l’ús de càmeres més ràpides com l’Ermanox, la Leica o la Contax, sinó perquè, principalment, els esdeveniments anaven a prendre tal ritme que no s’hi podrien deturar per ser fotografiats i el fotoperiodista hauria d’estar capaç de seguir aquell ritme si no volia perdre’s l’oportunitat de documentar aquella eclosió històrica.

Aquelles fotos del 32, com aquestes d’avui als diferents diaris, tenien gran part de la seua similitud en què compartien el mateix punt de vista. El mateix punt de vista físic i conceptual. És que potser tres quarts de segle després hem tornat al cap del carrer? És que potser la fotografia de premsa torna a les rutines de fa quasi vuitanta anys? Blogs com els de Paco Elvira, Rosa Maria Vila, Tino Soriano o Rafa Pérez han incidit en aquest debat de manera precisa i encertada, així que m’estalviaré d’insistir-hi. Només constatar que si periòdics tan diversos ideològicament i professional, com volen fer-nos entendre, trien, d’entre totes les imatges possibles i disponibles, una mateixa fotografia, és que potser, en el fons, tots aquests mitjans, pretesament diferents, comparteixen, més conceptualment que no física, un mateix i únic punt de vista. I com a fotògrafs sabem ben bé que el punt de vista és determinant per al missatge que hom tracta de transmetre.

No hi ha comentaris

Encara no hi ha comentaris.

Canal RSS pels comentaris a aquesta entrada. TrackBack URI

Deixa un comentari